Ens van fregar els ulls
Per Qui Gibert, psicòleg
«Al cinema/ somiàvem desperts,/ érem Robin Hood,/ Maciste o Charlot,/ James Bond o Tarzan,/ Clark Gable, King-Kong./ Érem D'Artagnan/ i els tres Germans Marx/ i el General Custer/ i Billy the Kid./ Érem Frankenstein/ i Buffalo Bill,/ Cantinflas, John Wayne, Tom Sawyer, El Cid. Jo era Superman/ i tu, Hayley Mills./» És un fragment de 24 imatges/segon de l'àlbum discogràfic Veus de lluna i cel obert (1978), amb la qual Ramon Muntaner ens va oferir un tast a propòsit de les tardes de diumenge de molts vailets del franquisme.
Aquest univers d'herois i cacauets mal torrats esdevé per a l'escriptor Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) un dels llocs sagrats de la seva infantesa. De més gran, li caurà l'ànima als peus en descobrir que John Wayne era un «declarat enemic de negres, rojos i sud-americans». I, en canvi, l'emocionarà saber que Humphrey Bogart s'havia mobilitzat en defensa de la república espanyola. En el seu darrer llibre, Cinema del segle XX (El Tall editorial, Palma 2010), sospitem que la trajectòria personal d'aquest pobler ha anat de bracet del setè art: «el cinema tingué una importància decisiva en la nostra formació cultural. Va ser una de les dèries que des de l'adolescència ens ajudà –i ajuda encara!- a conèixer el món». I és que la vida esdevé fascinant quan t'adones dels seus àmbits de llibertat. En aquest sentit, el cinema, especialment el rupturista, és un ventall de possibilitats lligades a la sensibilitat, la bellesa, l'enginy. Sobretot, en contrast amb el cinema de Sarites Montiels, Joselitos, Marisols i de les espanyolades, pensades segons l'autor de Cinema del segle XX per «barrar el pas a tota possible reflexió damunt la problemàtica del poble treballador». També és cert que l'Alfredo Landa en calçotets del franquisme estarà desconegut en el film El puente (1976). I és que en el tombant de règim o, més ben dit, durant la restauració borbònica, es produeixen uns anys de lucidesa, que segons López són «genialitats que sorgeixen en circumstàncies històriques concretes i determinades». [Continuar]
Per López Crespí el segle XX comença amb la versió cinematogràfica del motí del Potemkin (1925). És a dir, amb la projecció a la pantalla gran de la negativa de la tripulació del cuirassat rus a menjar carn plena de cucs, tot i que l'oficial metge certificarà l'aliment com a apte per al consum. Aquesta càrrega de dignitat, de rebel·lió i d'humanisme ha esdevingut una manera d'eixamplar la mirada de l'espectador. En aquesta línia, Miquel López es pregunta «¿quin d'aquells al·lots no es va perdre amb les caravanes o lluità contra els pell-roges sense saber encara que els enemics eren els soldats?».
Obrir debats, desvetllar consciències, ha estat i és una de les funcions de l'intel·lectual, sigui a partir del cel·luoide o de qualsevol llenguatge artístic. López sosté que la creació d'un front cultural «esdevé el primer deure solitari de tot autèntic creador». Tant és així, que temps enrere l'escriptor toscà Antonio Tabucchi, amb una certa tristor, titllava els intel·lectuals d'ara de cortesans: «la paraula intel·lectual s'ha convertit en un insult» (El Periódico, 16-3-10).
El de Miquel López Crespí és un assaig, a partir d'una tria d'articles, «de sensibilitats i entusiasmes reprimits» que convida a rescatar els clàssics entranyables del cinema que ens ha fregat els ulls.
Muntaner arrodoneix la cançó així: «Al cinema/ tot era bonic,/ tothom era ric,/ guanyaven els bons/ i, en veure The End,/ sortíem tibats/ buscant pels carrers/ la noia estrangera,/ la beautiful girl/ que ens digués "Oh, muy love!"/ amb un càlid deix/ malenconiós./
Però ella no hi era/ i els miralls dels aparadors/ ens tornaven a la nostra modesta realitat».
