D’ençà que en Macià em va dir amb aquella parsimònia d’investigador tranquil que volia separar-se després de dinou anys de viure plegats i un fill de desset, els cabells em varen començar a tornar blancs i el cor es va anar ennegrint a poc a poc. No vull dir mentides. I molt menys enganar-me a mi mateixa: estava segura que allò passaria des de feia uns mesos. Potser ho puc situar en el començament d’aquell projecte de recerca que li havien concedit pel ministeri a en Macià per estudiar l’abast d’una malatia rara que atacava els nadons de famílies interculturals i els deixava els sistema nerviós destrossat. També va ser l’època que vaig decidir no celebrar els meus cinquanta anys. Només vàrem fer un sopar amb en Macià, en Marc i la seva novieta, Rosa, que va ser un desastre perquè com si fos una premonició dels temps malèfics que arribarien, el rostit es va cremar i acabàrem en el restaurant japonès de la cantonada menjant un peix cru que semblava pudent i brindant amb un sake que tenia gust d’esperit de cremar. No hi havia cap motiu perquè en Macià em deixàs. Era una dona que es conservava en forma, feia les coses com toca, tenia una plaça ben pagada de redactora en una agència de publicitat, cuinava bastant bé i en el llit sabia fer les virgueries que agraden a un mascle educat per una mare aviciadora que li donava tot quan volia. Per això mateix em vaig encarregar de pujar en Marc com si no fos pobil, amb una disciplina un poc espartana i sense deixar-li creure’s que era el rei del mambo. Potser en aquest sentit xocàrem un poc perquè en Macià volia que li tragués de davant el seu fill que no li deixava fer les seves feines de gran savi amb l’única excepció d’acompanyar-lo al futbol o de cop comprar-li totes els capricis que desitjava.

Estava una mica marejada amb les oscil·lacions de l’estel i havia arribat a pensar si no era una broma que em feia en Marc per distreure’m una estona. No, no estic tocada, en Marc m’acabava de telefonar des de Palma per dir-me que quan havia partit a l’escapada per anar a veure Io sono l’amore havia oblidat la bossa de pintures a la meva senalla. Em demanava que no la deixàs, ni l’oblidàs. Sempre ha estat molt despistat i perdedor, però d’ençà que vivim plegats a aquesta caseta damunt la mar, l’única herència del meu pare, que m’ha anat molt bé per sortir del pas i tenir una certa independència encara sembla més esburbat i li he d’anar darrere com si fos un nin. Ell ha patit molt amb el divorci i encara que ja han passat tretze mesos no podem parlar de les relacions amb el seu pare amb tranquil·litat i sense discutir com a feres.

Degué ser aquí quan vaig decidir per distreure’m mirar dins la senalla. Sí, aquella bossa de pell negra amb una cremallera de color daurat d’en Marc es trobava entre la tovallola vermella, una revista de cuina  i el petit transistor que m’acompanyava sempre. No he estat mai una mare curiosa de les coses del seu fill i sempre li he respectat els seus espais, els seus llibres, els seus discos, els seus vídeos, la seva roba, tot quant té dins aquella lleonera estudi plena de quadres a mig fer, que no vol que ni la dona de fer feines hi entri. Però va ser una força inconscient la que em va empènyer a obrir la cremallera i treure aquell quadern de dibuix amb ganes de mirar els seus darrers bocets. Quan en vaig obrir la primera plana vaig veure aquell escrit de la lletra petita i punxaguda d’en Marc que em cridà molt l’atenció: Maleïdes siguin les teves mans que han tocat tantes de coses prohibides, maleïts siguin els teus ulls que m’han seduït tantes de vegades, maleïdes siguin les teves neurones que han ideat fets abominables, maleïts siguin els teus mugrons que foren el meu aliment tants de cops, maleïdes siguin les teves dues boques que han xuclat tot el que han pogut, maleïts siguin els teus desitjos que han creat mentida i oi, maleïdes siguin les teves cuixes que m’oferiren les ribes del paradís, maleïts siguin els batecs del teu cor que només saben mentir.

Em va pegar una plorera fonda que no sé d’on em venia a mi que som una dona forta en qualsevol situació. Potser era la ràbia que hi havia dins el dibuix d’aquells mots més que les coses que deien allò que m’emmalaltia. I com si fos un muntatge fet amb precisió mil·limètrica quan encara duia l’impacte d’aquelles retxes vaig veure la carta. Sé que l’estel encara volava per damunt aquella tristesa que m’envaïa per tots els forats, per tots els racons, pertot, com si el sistema nerviós es posàs en marxa cap a notícies que m’atabalarien.

Aquell full de color de crema també estava escrit a mà amb una lletra enrevessada: Som dins una casa molt gran. Hi ha passadissos, escales que pugen i fan voltes, grans sales que peguen a unes altres sales, enfonyalls que no duen enlloc, halls, replans llarguíssims, cambres i més cambres. Sé que el cerc com una desesperada, que el necessit, que el vull, que el trobaré d’un moment a l’altre. Però encara que pugi a tota i corri entre llocs buits sembla que no hi ha ningú, que estic tota sola en aquell immens edifici que no s’acaba mai. M’assec a un escaló i respir, estic molt cansada, estic esgotada, em falta l’alè, no sé qui som ni qui és que vindrà. Però l’esper. Sé que arribarà d’un moment a l’altre. No em pot deixar d’aquella manera. El necessit, el vull, el desig, l’estim, l’estim, l’estim. I quan em torn a aixecar i vaig cap a una cruïlla de laberints els veig. És allà. M’espera amb els braços oberts. Ens fonem en una besada que no s’acaba mai. És mon pare. I aquí em despert.

Marc estimat, això era el meu somni repetit. Ho recordes?

Ara t’he de comunicar amb alegria i amb dolor que ja he trobat aquest home que necessitava. Em sap greu: és ton pare. Vivim plegats. Rosa.

Va ser en aquell moment que l’estel va desaparèixer o jo em vaig acubar o arribà la fi del món? Sonà el telèfon. Era la policia. Em deien que anàs cap a Son Dureta perquè el meu fill havia tengut un accident greu. Em deixares, Marc, el teu missatge abans de morir. Però no sé com viure.

[Text publicat al suplement "La Almudaina" del Diario de Mallorca el 18 de juliol de MMX.]