La primera cosa en què has de pensar quan vas a llocs de compromís és com et vestiràs. M’emprovo la meva vella samarreta "catigat" comprada fa anys i observo que em ve dues talles petita... Sembla que darrerament, m’he engreixat... Lamentant-ho molt, m’hauré de vestir de persona normal. Afortunadament, tothom sap que les aparences enganyen.
La segona cosa en què cal pensar, sobretot quan es tracta d’una manifestació unitària com aquesta, és a quin grupuscle afí et posaràs. Tal com està el panorama independentista (amb més base social que mai, però tant dispers com sempre), la veritat és que no ho tinc clar. Així que arribo al Passeig de Gràcia quedo abduït per la multitud, indiferent als meus dubtes existencials. Si hagués sortit abans de casa potser encara hagués pogut triar, però, a aquestes hores... Això em passa per no anar als llocs amb temps!
Palplantat durant gairebé dues hores, sense poder-me moure'm al capdamunt del Passeig de Gràcia, amb texans i a 30 graus a l’ombra, un no tant sols es retroba amb les essències del seu país, sinó que quan per fi la massa avança, el que sols penso és en entrar al bar del costat per retrobar-me, ara sí, amb les essències... del llúpol.
Reconfortat, surto d'aquell bar ple de patriotes i de guiris amb una cervesa fresqueta a la panxeta. Tot es veu ara de forma molt més relaxadeta. Veig que la gent continua amb el lema del Frank Dubé d'In-Inde-Independèn-ci-a!" i altres coses boniques i de bon escoltar, mentre va fent via amb precària fluïdesa. És llavors quan a la llunyania, albiro una bandera del cat naixent que m’atreu com un imant irresistible. Cap allà me n'hi vaig!
Quan finalment els encalço, no sense dificultats, saludo a dos “Cat Power Boys” sobreexplotats, acompanyats d’en Rot Stewart (amb unes ulleres de sol i poques ganes de pencar), porten a més de la bandera catiana, tres pancartes “CAT POWER: Combat el colonialisme! ARA!”, “Prou de catalanòfobia!” i “Spain Is Pain” i van abillats d’una forma inequívocament lligaire que només puc que envejar. Sobretot, pels pantalons curts... Els hi explico que vaig conèixer en Dr. Cat un cop ja fa molts anys, al Casino de Barcelona, i que des de llavors sóc un gran admirador seu, doncs em va portar sort i aquella nit em vaig fer d’or jugant, com ell, a negres i imparells. (No els hi explico que al cap de poc em vaig arruïnar jugant a vermells i parells, perquè trobo que no cal.)
Minuts després, ja em trobo duent la pancarta “Prou de catalanofòbia”, al seu costat. A mi m’agradava més la de “Spain Is Pain” però no he pogut triar. No havia dut mai cap pancarta i no és tan senzill com sembla. Els lligaires m’avisen que la duc a l’inrevès. Jo que me la miro, veig que va perfectament del dret, amb les lletres endavant. Llavors m’expliquen que la teoria d’en Dr. Cat és que les pancartes s’han de dur a l’inrevès, perquè la gent del darrera les pugui llegir. Si van del dret no les llegeix ningú. Veig que això de dur pancartes també té els seus secrets, i els de la Lliga, amb experiència, se les saben totes...
Un dels lligaires fa un recés per anar a comprar unes begudes, fet que en Rot aprofita per guipar una mossa molt independentista i, val a dir, molt maca, que es marca amb una preciosa coreografia onejant una senyera des del balcó de casa seva. Aleshores aprofito per pispar la pancarta “Spain Is Pain”. Des que l’he vista he sabut que estàvem fets l’un per l’altre i, finalment, ja és tota meva. La portaré amb orgull fins al final. Ben aviat, molts catalans amb ànima de guiri em fan fotografies a mi i a la pancarta. Triomfem molt... Si acabo sortint a Tele-Madrid o a Intereconomia com a exemple del típico catalán separatista lleno de odio irracional hacia la madre patria común e indivisible de todos los espanoles, em sentiré un independentista realitzat.
Cap al final, gairebé a les deu, els dos lligaires m’utilitzen amablement de fotògraf oficial per testimoniar el seu pas per aquella històrica manifestació. També em
diuen que per més generós agraïment a la meva espontània
col·laboració, podria fer-ne jo mateix una
crònica pel bloc. Fàcil. Només ha de dir que va ser un èxitàs de participació i que a gairebé ningú no li preocupava gaire
l’estatutet retalladet per l’imperiet, sinó que gairebé tothom
ja estava per la feina de descolonitzar-nos definitivament i construir
un estat independent amb tots els “ets” i “uts”. Bé, sense
un “ut”, el que ja no caldrà... Em pregunto quina altra cosa es
pensaven que podria dir... És que m’han pres per ximple o per
polític?
Òscar Xofat (també em podeu dir 10J a partir d'ara), per a tots vostès, des del sofà de casa meva.
