Sobirania i coltellades de records
La veritat és que les batusses dels setanta les feien més emotives, les manifestacions.
Avui, però, he aconseguit participar en una manifestació legalment organitzada sense abaltir-me d'aborriment.
Malgrat la no menyspreable…,
Avui, però, he aconseguit participar en una manifestació legalment organitzada sense abaltir-me d'aborriment.
Malgrat la no menyspreable…,
dispersió ideològica, he de dir que la cosa intergeneracional, la cosa
quantitiva —perquè negar-ho— i, especialment, la cosa del clam únic
—Catalunya sobirana—, ha convertit la passejada en una saborosa orgia.
Era com la roca montserratina: un conglomerat de rocs de colors i composició mineral ben diferenciada. Tots ells arrodonits, fins a convertir-se en còdols, pel desgast d'anys i anys de disbarats comesos pels polítics —colonitzadors i colonitzats, val a dir— i units per un vital sediment calcari, producte l'esforç de centenars de noms que passaran a la història en el més cruent anonimat.
La independència és cosa de dies. Només cal esperar —sense baixar la guardia, però— el temps necessari per què els que manen puguin resituar-se per continuar manant. Després, se'ns girarà fèina, ho podeu ben creure!
He pensat en alguns vells amics: Felix Goñi "El bruc", Albert Ibañez "El patufet, Julià Babia "El nen", Martí Marcó i Maria Rosa Andreu "La toia" —que encara hi és, però no pot copsar la intensitat del moment—, i tans d'altres que un dia van encendre la metxa d'aquest esclat de llibertat.
Era com la roca montserratina: un conglomerat de rocs de colors i composició mineral ben diferenciada. Tots ells arrodonits, fins a convertir-se en còdols, pel desgast d'anys i anys de disbarats comesos pels polítics —colonitzadors i colonitzats, val a dir— i units per un vital sediment calcari, producte l'esforç de centenars de noms que passaran a la història en el més cruent anonimat.
La independència és cosa de dies. Només cal esperar —sense baixar la guardia, però— el temps necessari per què els que manen puguin resituar-se per continuar manant. Després, se'ns girarà fèina, ho podeu ben creure!
He pensat en alguns vells amics: Felix Goñi "El bruc", Albert Ibañez "El patufet, Julià Babia "El nen", Martí Marcó i Maria Rosa Andreu "La toia" —que encara hi és, però no pot copsar la intensitat del moment—, i tans d'altres que un dia van encendre la metxa d'aquest esclat de llibertat.
Marcel dixit, 10/7/10
