La casualitat va fer que el terrible accident de l’estació de Castelldefels-Platja succeís a pocs metres d’on passava la revetlla de Sant Joan. Després d’un sopar fred amb coca i cava amb una amiga que fa anys que viu allà, i en companyia d’altres amics, els nostres nens ens van arrossegar a la platja per cremar tot l’arsenal adquirit el dia anterior, amb les reserves de municions de l’any passat. Feia una nit fresqueta, com altres revetlles del passat, amb fogueres disperses i grups que passejaven amunt i avall tot esquivant piules i trons. La lluna feia el seu reflex en una mar calmosa i anàvem llençant petards a poc a poc. Recordo que un parell de nois amb accent uruguaià que em preguntaven per l’estació. Fa molts anys havia treballat a Castelldefels, i més o menys l’indret el coneixia. També havia conegut aleshores, alguns argentins que explicaven la seva passió pel poble per les semblances a les poblacions costaneres del país austral, com Punta del Este o Rawson.
L’arribada d’algunes ambulàncies i cotxes de
policia ens alertava que alguna cosa no anava pas bé, tot i que no semblava
molt preocupant. Pensàvem en algun petit incident amb la foguera. Tanmateix, l’arribada
de més i més sirenes feia confirmar que quelcom de gros havia succeït. La
curiositat del grup ens empenyia a esbrinar què podia haver succeït. Encara a
la platja, a l’alçada de l’estació, vam veure diversos grups escampats de nois
i noies força joves que ens semblaven, aleshores, equatorians, colombians o
centreamericans, mentre un grup de percussió acaparaven un bon gruix d’espectadors.
Més enllà, la concentració de vehicles policials vers les vies, ens indicava
que alguna cosa havia passat a l’estació. Vam especular amb algun accident, amb
alguna baralla, algun petit incendi. Tanmateix, un grup amb cara d’espant s’adreçava
vers nosaltres. Entremig de la confusió, ja comentaven l’atropellament, l’espectacle
macabre de cossos destrossats i un càlcul de cent morts.
Entre ahir i avui hem assistit a un debat del
tot eixorc. Parlava d’imprudències, temeritats, responsabilitats, i tantes
altres paraules grandiloqüents. Tanmateix, imagino l’escena. Nois i noies molt
joves que fan la seva petita transgressió, a la recerca de la màgia del
solstici. Com qualsevol de nosaltres en els temps en què els nostres ànims s’instal·len
en la ingravidesa de l’entusiasme. L’instint gregari que permet confiar-nos en
la fortalesa del grup. La sensació d’invulnerabilitat que ofereixen els vint
anys. Resulta vergonyós com gent assenyada, de la meva edat i condició retreuen
conductes que nosaltres mateixos hem experimentat. Tanmateix, els déus no els
han estat propicis, i la fatalitat s’ha conjuntat amb la circumstància i l’atzar.
Un munt de vides han quedat segades sobtadament, sense el temps ni l’alè per un
comiat conscient. Sense justícia humana o divina. Sense pal·liatius. Com una atzagaiada
del destí. La mort sempre és injusta, i la de gent jove mereixeria una
veritable querella judicial contra els dissenyadors de l’atzar.
No cal recrear-se en els detalls, les
circumstàncies, les raons o conseqüències. Les coses de vegades passen de les
maneres més inesperades. I potser el que caldria fóra un comiat solidari, en
què la nostra societat fes costat a les famílies. Potser cal aquesta catarsi
comuna, on més enllà d’on venim, els qui van marxar de manera sobtada trobin
una certa calidesa de la terra que els acull. Al cap i a la fi, el destí actua
com un tren que s’emporta sobtadament les esperances. Almenys que els morts,
uns morts que són dels nostres, es trobin acompanyats.
