Davant
la presentació per part del president espanyol Zapatero de les
mesures de reajustament econòmic dictades pel Fons Monetari
Internacional per a l'Estat espanyol, la línia que separa la
lucidesa de la imbecil·litat s'ha fet més fràgil. Les paraules per
definir la situació són compartides pels mitjans que viuen abonats
a justificar, sempre i sota qualsevol concepte, qui mana i tal com ho
fa. Es diu que les mesures (reducció del sou dels funcionaris, no
retroactivitat en els demandes d'ajudes de la Llei de Dependència,
desaparició del xec nadó, etc.) són imprescindibles i manés qui
manés les hauria d'haver aplicat. Els “analistes” se centren a
dir que aquest no és el problema i que aquest es troba en el fet de
Zapatero ha tardat massa a aplicar-les, en si cal una altra reforma
laboral... Aquests analistes de columna diària i menjadora evident,
habituals de les pàgines dels diaris salmó o de les seccions
titulades pretensiosament com a ”Economia” obliden un punt bàsic
explicitat per la situació econòmica actual, tant a l'Estat
espanyol com a les resta de la Unió Europea, que a mi em sembla molt
més important i destacable que cap altre. Obliden, sense cap mena de
pudor, anomenar les coses pel seu nom i explicar que si el sistema
polític democràtic (aquest democràcia representativa,
parlamentària i burgesa, no ho oblidem) només té una forma
possible de funcionament econòmic i prohibeix expressament les que
pretenen repartir els beneficis econòmics entre tothom i alhora
evitar l'exclusió social, el que tenim davant i al nostre voltant no
és una “democràcia”. Totes sabem que a aquest sistema polític
amb una sola possibilitat sempre l'ha anomenat “dictadura de
dretes”. I davant la dictadura, ens són vàlides les maneres de
sempre i qualsevol altre que ens pugui portar vers el camí de fer
possible la tria, que sempre haurà de ser entre més d'una opció.
Al totalitarisme, se'l combat amb tots els mètodes possibles; això
sí, sense perdre els papers ni esdevenir més autoritari ni
militarista que qui combatem.
El
sindicat vertical ccoo-ugt es veu que aquest cop podria rebel·lar-se
contra els amos polítics que fins ara el mantenen econòmicament i
li donant espais, locals i regalets. Diuen fins i tot que podrien
plantejar-se )una mica) pensar, un dia no massa llunyà, en notar la
possibilitat, mai prou dita ni parlada, de somiar -o no- una vaga
general (que valents!). Bé, podria ser que passés... I aquesta
seria la nostra...
El
nostre món ha canviat molt des que aquesta colla va convocar la seva
darrera vaga general. El món de l'anticapitalisme als Països
Catalans ha esdevingut més complex, més divers, més contundent i
en alguns moments fins i tot àmpliament participat. Els sindicats
“alternatius”, les seccions sindicals díscoles dels majoritaris,
les persones sense afiliació coneguda però amb pràctiques
evidents... han demostrat que hi ha altres formes d'encarar les
mobilitzacions més enllà dels mínims marcs legals que les lleis
dels amos ens deixen. Serà ara el moment de sumar i fer nostre el
carrer. Serà ara el moment d'estendre el conflicte i assajar la
possibilitat de reptar el poder de totes les maneres possibles. Si
fóssim prou forts és evident que no hauríem d'esperar la
convocatòria groga però si ells la fan hem de ser nosaltres qui
marqui l'espai del carrer, no perquè siguem pretensiosos o ens
vulguem apropiar de quelcom que no és nostre, no. Sinó perquè si
ells fan el que han de fer, nosaltres també ho farem.
És
evident que un dia de vaga, per molt que s'anomeni general, no
solucionarà els problemes de les persones normals, és a dir ni
riques ni especuladores. És evident que no se solucionaran els
problemes de precarietat, d'atur, de dependre d'un sou, de manca de
papers i exigència alhora d'aquests, de les persones preses, de les
desigualtats socials... però si som nosaltres qui pren la iniciativa
de la lluita tinguem clar també que aquests temes i molts altres
seran a les agendes de la lluita, i només així les agendes no les
escriuran els dels “sindicats majoritaris”. La vaga general és,
doncs, una oportunitat de lluita però sobretot de construcció d'un
moviment popular que sigui capaç d'enfrontar-se, d'assenyalar
objectius compartits i d'ensenyar les dents... de moment. I quan
hàgim estat capaces d'això, els camins oberts ens portaran a
ampliar les lluites i, sobretot, les alternatives de futur i ja, des
de fa temps també, de present. Perquè jo no sé si al capitalisme
el podrem derrotar -tot i que és la feina que fem, l'objectiu que
tenim i en el qual volem aprofundir- però estic convençut que sí
que podem prescindir d'ell des de fa temps ja, i alhora que lluitem
preparar la societat que volem, que no és aquesta.
Algú
ja ha preguntat qui som “nosaltres”. I no el contestaré perquè
les respostes són òbvies i les entenem perfectament qui ens en
sentim part. És ben clar que totes les qui treballem per al bé comú
i no només per ampliar els comptes bancaris o viure en el món dels
diners. Tots els qui odiem tant l'esclavatge com els esclavistes,
tant els esclavistes com els encarregats de la plantació. Som les
qui estimem els valors bàsics de solidaritat, igualtat i llibertat i
on la seva representació espectacular. Som els qui somiem -i lluitem
per- encara ara en un món més senzill i, per això més humà, on
la tecnologia no esdevingui més encara una arma del domini ni es les
porres amb la pau. Som les mateixes de sempre però cada cop més ben
organitzades i amb el convenciment clar que els causants dels
problemes mai han estat part de les solucions.
