Un pensament per a na Xesca....
...amb sentiment d'enyor.
Des del Bloc de la Piga (de bestietes i altres coses importants) volem
recordar l'amor de la Xesca per les bestioles. Pel seu Avelino..
i el seu Toni... i
qualsevol bestieta que li passés pel davant!
En un malaguanyat post d'aquest bloc, un cop, m'hi va deixar una història preciosa (dic "malaguanyat", no pas perquè fos un gran post, sinó perquè en esborrar-lo se'm va esborrar aquest comentari que tan apreciava...).
Parlàvem del dolor emocional que poden sentir les bestioles.
Crec que era al seu poble (el Port de Pollença) que hi havia un xic que feia submarinisme i s'havia casat feia un mes tan sols, quan va tenir un accident i es va ofegar... Aquest xic tenia un gos que sempre l'acompanyava fins a la vora del mar, on se submergia, i l'esperava que tornés. El dia que el van enterrar, no se sap com, el gos va poder entrar a l'església. I se'n va anar dret cap al taüt que contenia el cos del seu amo. I va començar a donar-hi cops de cap com un foll...
Conten la gent que hi era que, malgrat que només feia un mes del casori d'aquell noi, encara feia més pena el gos que la vídua.
Gràcies, Xesca, per aquest petit tresor!
En un malaguanyat post d'aquest bloc, un cop, m'hi va deixar una història preciosa (dic "malaguanyat", no pas perquè fos un gran post, sinó perquè en esborrar-lo se'm va esborrar aquest comentari que tan apreciava...).
Parlàvem del dolor emocional que poden sentir les bestioles.
Crec que era al seu poble (el Port de Pollença) que hi havia un xic que feia submarinisme i s'havia casat feia un mes tan sols, quan va tenir un accident i es va ofegar... Aquest xic tenia un gos que sempre l'acompanyava fins a la vora del mar, on se submergia, i l'esperava que tornés. El dia que el van enterrar, no se sap com, el gos va poder entrar a l'església. I se'n va anar dret cap al taüt que contenia el cos del seu amo. I va començar a donar-hi cops de cap com un foll...
Conten la gent que hi era que, malgrat que només feia un mes del casori d'aquell noi, encara feia més pena el gos que la vídua.
Gràcies, Xesca, per aquest petit tresor!
