El paternalisme semafòric
Una de les crítiques que fan els liberals a les esquerres és el paternalisme de l’Estat envers els ciutadans. Les esquerres, davant el ‘trade off’ eficiència-equitat prefereixen la segona. Com que tendir a l’equitat és lluitar contra inèrcies naturals, cal una intervenció pública que modifiqui els comportaments per convergir cap una major igualtat entre els ciutadans.
Quan l’entrada pública al privat és desmesurada s’arriba a la ingerència i a una alteració excessiva de la realitat que pot derivar a la injustícia. fins i tot!
Aquest dies navegant per la nostra Igualada motoritzada m’he sentit terriblement intervingut per decisions públiques. Com a home d’esquerres que sóc, crec en la intervenció pública; però en els moments que aquesta altera la seva funció principal s’ha de denunciar.
El paternalisme semafòric i la política vial de la ciutat és motiu del meu neguit. Tal i com estableix l’article 7 del Reial Decret Legislatiu 339/90, de 2 de març, pel qual s’aprova el text articulat de la Llei sobre trànsit, circulació de vehicles a motor i seguretat vial, s’atribueix als municipis la competència d’ordenació i control del trànsit en les vies urbanes de la seva titularitat. Així mateix l’ordenança municipal de circulació la desenvolupa i concreta en l’àmbit igualadí. Queda clar doncs, que l’Ajuntament és el responsable i executor de l’ordenació de la circulació dels nostres carrers, a través i sota la responsabilitat de la regidoria de via pública i mobilitat, que a hores d’ara recau a en Sr. Xavier Figueres i Casanovas.
En la circulació vial, tant motoritzada com no, la intervenció pública pot ajudar a regular al trànsit de tal manera que aquest sigui ordenat i estableixi les preferències corresponents.
Primer de tot, noto terriblement que l’ordenació vial dóna una preferència exagerada als vehicles motoritzats. La inèrcia històrica en la veneració del cotxe suposo que és una xacra difícil d’extreure. Però, tenint en compte el tall ecologista del govern de l’Entesa, sorprèn la tímida aposta a invertir aquesta tendència a favor de ciclistes i vianants. Dic tímida pels petits avanços en carrils bici i perquè construir grans aparcaments al centre és fer una crida al desplaçament motor. Visca el petroli!
Seria mentider si no digués que jo també circulo amb cotxe per la ciutat. I és per això que m’he adonat de la quantitat de senyalització lumínica que tenim a casa nostra. Estèticament el semàfor millora la il•luminació nadalenca (?) però genera tristor i angoixa. Els conductors (i vianants) no tenim capacitat de decisió. Ens sentim estranys davant els leds que ens manen la nostra conducta al volant. Cruïlles i cruïlles amb semàfors aturant el nostre anar i venir. La històrica Soledat ja no és un camí de pas lleuger i alegre; un té la sensació de passar per un camí rost, estret i ple d’obstacles.
Seria preciós que aquest arbrat de senyalització vertical automàtica fos dissenyat per donar força al ciutadà de peu, a la bicicleta o el pas tranquil de qualsevol altre vehicle sense motor. Però tinc la sensació que som víctimes del paternalisme semafòric. Els governants ja no creuen en la nostra capacitat de decisió. Ens diuen que ens han de marcar, regular, establir normes. Marcar per decret la nostra conducta.
Ei! Potser tenen raó, potser cal. Potser som maldestres i sense els semàfors a cada cruïlla ningú faria parada per cedir al pas. Si és així, quina tristesa!
[Article publicat a AnoiaDiari.cat el 6 d'abril de 2010]
Aquest dies navegant per la nostra Igualada motoritzada m’he sentit terriblement intervingut per decisions públiques. Com a home d’esquerres que sóc, crec en la intervenció pública; però en els moments que aquesta altera la seva funció principal s’ha de denunciar.
El paternalisme semafòric i la política vial de la ciutat és motiu del meu neguit. Tal i com estableix l’article 7 del Reial Decret Legislatiu 339/90, de 2 de març, pel qual s’aprova el text articulat de la Llei sobre trànsit, circulació de vehicles a motor i seguretat vial, s’atribueix als municipis la competència d’ordenació i control del trànsit en les vies urbanes de la seva titularitat. Així mateix l’ordenança municipal de circulació la desenvolupa i concreta en l’àmbit igualadí. Queda clar doncs, que l’Ajuntament és el responsable i executor de l’ordenació de la circulació dels nostres carrers, a través i sota la responsabilitat de la regidoria de via pública i mobilitat, que a hores d’ara recau a en Sr. Xavier Figueres i Casanovas.
En la circulació vial, tant motoritzada com no, la intervenció pública pot ajudar a regular al trànsit de tal manera que aquest sigui ordenat i estableixi les preferències corresponents.
Primer de tot, noto terriblement que l’ordenació vial dóna una preferència exagerada als vehicles motoritzats. La inèrcia històrica en la veneració del cotxe suposo que és una xacra difícil d’extreure. Però, tenint en compte el tall ecologista del govern de l’Entesa, sorprèn la tímida aposta a invertir aquesta tendència a favor de ciclistes i vianants. Dic tímida pels petits avanços en carrils bici i perquè construir grans aparcaments al centre és fer una crida al desplaçament motor. Visca el petroli!
Seria mentider si no digués que jo també circulo amb cotxe per la ciutat. I és per això que m’he adonat de la quantitat de senyalització lumínica que tenim a casa nostra. Estèticament el semàfor millora la il•luminació nadalenca (?) però genera tristor i angoixa. Els conductors (i vianants) no tenim capacitat de decisió. Ens sentim estranys davant els leds que ens manen la nostra conducta al volant. Cruïlles i cruïlles amb semàfors aturant el nostre anar i venir. La històrica Soledat ja no és un camí de pas lleuger i alegre; un té la sensació de passar per un camí rost, estret i ple d’obstacles.
Seria preciós que aquest arbrat de senyalització vertical automàtica fos dissenyat per donar força al ciutadà de peu, a la bicicleta o el pas tranquil de qualsevol altre vehicle sense motor. Però tinc la sensació que som víctimes del paternalisme semafòric. Els governants ja no creuen en la nostra capacitat de decisió. Ens diuen que ens han de marcar, regular, establir normes. Marcar per decret la nostra conducta.
Ei! Potser tenen raó, potser cal. Potser som maldestres i sense els semàfors a cada cruïlla ningú faria parada per cedir al pas. Si és així, quina tristesa!
[Article publicat a AnoiaDiari.cat el 6 d'abril de 2010]
