El Comissari Gordillo i l'afer del Cementiri de Monjuïc - 15
15- L'inspector Poletti
–de mig any abans a aquell dissabte–
D’ençà que va ingressar a la Interpol, Marcellu Poletti no tenia casa enlloc. Sempre anava amunt i avall d’Europa complint les missions que li encomanaven des del Quarter General de…
–de mig any abans a aquell dissabte–
D’ençà que va ingressar a la Interpol, Marcellu Poletti no tenia casa enlloc. Sempre anava amunt i avall d’Europa complint les missions que li encomanaven des del Quarter General de…
…Lió. Al principi, quan treballava en una investigació solia instal·lar-se en algun apartament luxós que llogava temporalment als afores de la ciutat on feia la feina, però aviat es va cansar de tanta mudança i va decidir que aniria, sempre més, d’hotel en hotel. Quan tenia vacances, i també en els períodes que transcorrien entre el tancament d’un cas i l’inici del següent, aprofitava per visitar l’illa de Còrsega.
No tenia cap mena de ressentiment envers la Patrizia, i val a dir que tampoc cap al seu antic amic Petru. Quan en alguna d’aquestes estades es creuava amb un dels dos per algun carrer de Corte, se saludaven educadament, però això sí, mai no s’aturaven a parlar.
Aquell estiu, mentre era a Corte, no va coincidir en cap ocasió amb cap del dos. No era pas un tema que l’amoïnés, però la curiositat va fer que, com qui no vol la cosa, preguntés a uns vells amics comuns què s’havia fet de la parella.
—Són a Bretanya, de vacances —va respondre l’interrogat—. Encara hi penses, en ella?…, trapella! —va continuar. Però en Marcellu ja havia canviat de tema.
Quan va rebre l’encàrrec d’investigar l’afer de la Brisca i va veure que, entre les sigles d’organitzacions signants, hi figurava l’EPC —Escamots du Populu Corso—, i sabent que el document estava datat de la tardor d’aquell mateix any, va pensar que si esbrinava qui havia sortit de l’illa entre l’estiu i la tardor podria obtenir alguna pista dels representants corsos a la suposada reunió. La població fixa de l’illa no sobrepassa els 200.000 habitants, però a l’estiu aquesta xifra es multiplica per set. Això podia complicar la cosa, però no el va fer enrere en la idea de moure la maquinària. Els seus contactes amb la Polizia Nazionale li facilitarien informació confidencial dels corsos viatgers sense haver de fer els entretinguts tràmits legals.
Va fer una ullada superficial a la llarguíssima llista de noms, dates, mitjans de transport i destinacions que va rebre. Va trobar-hi alguns noms coneguts. Entre ells va reconèixer la identitat d’alguns components del grup Canta u Populu Sardu.
—Déu-n’hi-do, quin fart de llogues fora de l’illa, aquell estiu —va pensar.
En un dels vols a París que havia fet el grup també hi havien viatjat la Patrizia i en Petru.
—Ah, sí! —Ja ho recordava, havien anat a Bretanya. Bretanya? Carai, carai…, Brisca era un poblet de Bretanya, no? Quina casualitat, va pensar d’entrada en Marcellu. De sobte, però, va veure que uns mesos més tard la Patrizia havia tornat a París tota sola. Això ja era més estrany, perquè ella treballava de mestra en una escola de Corte. Significava que s’havia agafat una setmana a mig trimestre, per anar a París? I sola? No n’havia de fer res, ell, de la vida de la seva amiga d’infantesa... Per si de cas, però, va demanar un informe dels lloguers de cotxe que s’havien fet a l’aeroport d’Orly el dia i l’hora de l’arribada del vol de la Patrizia. Al cap d’unes hores, sabia que la Patrizia havia llogat un cotxe tot just en arribar a Orly i que l’havia tornat al mateix aeroport quatre dies més tard, després de fer 1.200 quilòmetres. Va fer números: 600 d’anada i 600 de tornada. Va traçar un cercle, amb centre a París, sobre un mapa. A l’extrem occidental del cercle hi havia Brisca, al bell mig de la Bretanya.
—Vaja, vaja… —va pensar.
Fer un seguiment dels moviments de la targeta de crèdit de la noia en aquelles dates ja va costar més, però al dia següent ja havia esbrinat que la Patrizia havia posat gasolina a Rennes. Va lligar caps, la parelleta d’estudiants revoltosos que admiraven Giaferri, el cors il·luminat que es revoltava contra França al xviii, s’havien embolicat amb l’EPC. Poc s’imaginava que, més que embolicar-s’hi, n’eren l’elenc primerenc.
Al cap de quinze dies ja havia mobilitzat dotzenes d’informants en cada un dels racons d’Europa representats a la Brisca —la major part de les sigles li semblaven grupusculars, però algunes eren prou conegudes per la seva extrema combativitat—. Va parlar per telèfon amb els caps de policia de les principals ciutats implicades. Tots el caps, inspectors en cap i comissaris el van atendre bé i es van posar a la seva completa disposició. Només aquell comissari de Barcelona, el tal Gordillo, una mica malcarat, se l’havia tret de sobre sense gaires miraments.
—¡Petri! —havia cridat—. Atiende a ése de la «Interpedo». —I sense cap mena de mirament l’havia fet parlar amb una tal Petri que, a hores d’ara, encara no sabia quin càrrec tenia, si és que en tenia algun. Per la conversa que hi va mantenir, tant podia ser la ministra d’Interior com la dona de la neteja.
En poc menys d’un mes, però, va reunir prou informació per poder presentar un primer informe als de Lió.
Aquest missatge s’autodestruirà abans d’un mes
L'acció continua a:
16- El curset de mesures de seguretat
–quinze dies abans–
No tenia cap mena de ressentiment envers la Patrizia, i val a dir que tampoc cap al seu antic amic Petru. Quan en alguna d’aquestes estades es creuava amb un dels dos per algun carrer de Corte, se saludaven educadament, però això sí, mai no s’aturaven a parlar.
Aquell estiu, mentre era a Corte, no va coincidir en cap ocasió amb cap del dos. No era pas un tema que l’amoïnés, però la curiositat va fer que, com qui no vol la cosa, preguntés a uns vells amics comuns què s’havia fet de la parella.
—Són a Bretanya, de vacances —va respondre l’interrogat—. Encara hi penses, en ella?…, trapella! —va continuar. Però en Marcellu ja havia canviat de tema.
Quan va rebre l’encàrrec d’investigar l’afer de la Brisca i va veure que, entre les sigles d’organitzacions signants, hi figurava l’EPC —Escamots du Populu Corso—, i sabent que el document estava datat de la tardor d’aquell mateix any, va pensar que si esbrinava qui havia sortit de l’illa entre l’estiu i la tardor podria obtenir alguna pista dels representants corsos a la suposada reunió. La població fixa de l’illa no sobrepassa els 200.000 habitants, però a l’estiu aquesta xifra es multiplica per set. Això podia complicar la cosa, però no el va fer enrere en la idea de moure la maquinària. Els seus contactes amb la Polizia Nazionale li facilitarien informació confidencial dels corsos viatgers sense haver de fer els entretinguts tràmits legals.
Va fer una ullada superficial a la llarguíssima llista de noms, dates, mitjans de transport i destinacions que va rebre. Va trobar-hi alguns noms coneguts. Entre ells va reconèixer la identitat d’alguns components del grup Canta u Populu Sardu.
—Déu-n’hi-do, quin fart de llogues fora de l’illa, aquell estiu —va pensar.
En un dels vols a París que havia fet el grup també hi havien viatjat la Patrizia i en Petru.
—Ah, sí! —Ja ho recordava, havien anat a Bretanya. Bretanya? Carai, carai…, Brisca era un poblet de Bretanya, no? Quina casualitat, va pensar d’entrada en Marcellu. De sobte, però, va veure que uns mesos més tard la Patrizia havia tornat a París tota sola. Això ja era més estrany, perquè ella treballava de mestra en una escola de Corte. Significava que s’havia agafat una setmana a mig trimestre, per anar a París? I sola? No n’havia de fer res, ell, de la vida de la seva amiga d’infantesa... Per si de cas, però, va demanar un informe dels lloguers de cotxe que s’havien fet a l’aeroport d’Orly el dia i l’hora de l’arribada del vol de la Patrizia. Al cap d’unes hores, sabia que la Patrizia havia llogat un cotxe tot just en arribar a Orly i que l’havia tornat al mateix aeroport quatre dies més tard, després de fer 1.200 quilòmetres. Va fer números: 600 d’anada i 600 de tornada. Va traçar un cercle, amb centre a París, sobre un mapa. A l’extrem occidental del cercle hi havia Brisca, al bell mig de la Bretanya.
—Vaja, vaja… —va pensar.
Fer un seguiment dels moviments de la targeta de crèdit de la noia en aquelles dates ja va costar més, però al dia següent ja havia esbrinat que la Patrizia havia posat gasolina a Rennes. Va lligar caps, la parelleta d’estudiants revoltosos que admiraven Giaferri, el cors il·luminat que es revoltava contra França al xviii, s’havien embolicat amb l’EPC. Poc s’imaginava que, més que embolicar-s’hi, n’eren l’elenc primerenc.
Al cap de quinze dies ja havia mobilitzat dotzenes d’informants en cada un dels racons d’Europa representats a la Brisca —la major part de les sigles li semblaven grupusculars, però algunes eren prou conegudes per la seva extrema combativitat—. Va parlar per telèfon amb els caps de policia de les principals ciutats implicades. Tots el caps, inspectors en cap i comissaris el van atendre bé i es van posar a la seva completa disposició. Només aquell comissari de Barcelona, el tal Gordillo, una mica malcarat, se l’havia tret de sobre sense gaires miraments.
—¡Petri! —havia cridat—. Atiende a ése de la «Interpedo». —I sense cap mena de mirament l’havia fet parlar amb una tal Petri que, a hores d’ara, encara no sabia quin càrrec tenia, si és que en tenia algun. Per la conversa que hi va mantenir, tant podia ser la ministra d’Interior com la dona de la neteja.
En poc menys d’un mes, però, va reunir prou informació per poder presentar un primer informe als de Lió.
Aquest missatge s’autodestruirà abans d’un mes
L'acció continua a:
16- El curset de mesures de seguretat
–quinze dies abans–
