Ahir, 7 d'abril, es va presentar a la seu d'Òmnium Cultural el primer volum de la Breu Història del Catalanisme. N'és autor Lluís Duran Solà, especialista en l'estudi de les entitats que més han fomentat la catalanització del país, autor d'obres com Pàtria i Escola. L'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (1997) i Intel·ligència i caràcter. Palestra i la formació de joves (2007).
Hom compta ja amb diversos estudis històrics sobre el catalanisme, de manera que és lícit de preguntar-se sobre l'oportunitat d'un títol més. Crec que el nou llibre està més que justificat. Podem dir que la historiografia del catalanisme ha patit d'un doble reduccionisme: el d'aquells que se n'han ocupat en termes, per entendre'ns, de dretes i esquerres, i el d'aquells que només n'han copsat el contingut polític, deixant de banda els aspectes socials generals, que van molt més enllà.
L'autor reconeix la influència de Josep Termes en tots dos aspectes. Termes contradiu vivament la visió ideològicament esbiaixada del Jordi Solé-Tura de 'Catalansime i revolució burgesa', i ha encunyat el concepte d'història social del catalanisme, que Duran s'esforça a aprofundir i a difondre.
Els membres de la meva generació vam conèixer, en una època en què no era fàcil fer política, un catalanisme difús però força estès, prepolític quan no manifestament apolític: un sistema de referències compartides més enllà de les situacions polítiques de cada moment i de les ubicacions ideològiques de cadascú. En definitiva, un moviment més que no un partit o un conjunt de partits, el canemàs bàsic sobre el qual es va poder bastir - tornar a construir, de fet - el catalanisme polític.
Aquesta situació no era nova, i presentava punts de contacte amb l'ensulsiada de la Primera República o amb la dictadura de Primo de Rivera, analitzats en aquest primer volum, que es clou a l'any 1930. Qui en aquestes ocasions va salvar el moll de l'os del país van ésser una sèrie d'entitats i persones - orfeons, ateneus, entitats religioses, clubs excursionistes, escriptors... que actuaven amb un sentit fortament catalanista, de vegades sense ni ésser-ne del tot conscients.
Historiar aquestes situacions és del més gran interés. La diversistat del conjunt n'és la característica principal. Només examinant l'índex del llibre - capítols nombrosos i curts, perfectament delimitats -, ens trobem amb una gran diversitat de protagonistes: carlins i federals, ideòlegs religiosos i ideòlegs laics, excursionistes i sindicalistes, dependents enquadrats en el CADCI, diaris, revistes i butlletins... Tots, a la seva manera, tanspuen una pregona catalanitat, per més que divergeixin i s'enfrontin en molts aspectes.
No hauria de ser cap sorpresa; l'estrany seria el contrari: quan diem que som una nació, volem dir justament això. Sovint es vol dluir, sense èxit, un caràcter nacional: per més que els socialistes francesos es fessin dir 'Secció Francesa de la Internacional Obrera' (SFIO) entre 1905 i 1969, un polític com Guy Mollet és inequívocament francès. I entre nosaltres el segon Eugeni d'Ors i els qui n'han seguit l'estela no passen de ser casos rars que no fan escola.
Tornat al llibre, la presentació va tenir una mesa presidencial de luxe: la flamant presidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, el fins fa poc president de l'entitat, Jordi Porta, i els antics presidents de la Generalitat, Jordi Pujol, i del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera.
Per la novetat que representa, cal destacar la intervenció del president Pujol, que amb un cert aire de decepció va argumentar que l'esforç per reformar l'Estat de manera que Catalunya s'hi sentís a gust no ha reeixit gaire, tot i que s'han aconseguit coses, i algunes de ben importants: televisió, policia, escola... Interrogat sobre la qüestió, Jordi Pujol va manifestant-se explícitament a favor de les consultes independentistes: "Com volen que jo digui que no estic a favor dels referendums per a l'autodeterminació? (...) Sí, sí, endavant, vinga". Naturalment, va aclarir que no li corresponia a ell de posar-s'hi al davant, i no es va estar d'advertir de les enormes dificultats que aquest pas comportava.
La lectura del llibre deixa la impressió de l'etern retorn o, si ho preferiu, del mite de Sísif. Podem deixar d'establir un paral·lelisme amb l'actitud dels benèvols, que a l'època de la Primera República volien començar reformant l'Estat? Però ara potser alguna cosa nova es belluga al nostre país.
