Molts professors de literatura (generalment fan Història de la Literatura amb grans majúscules) són turistes de la lletra i per això que anomenen «didàctica» es dediquen a etiquetar per onsevulla lloc i part els escriptors i els llibres. Llocccomunen els autors i les obres, els embalsamen i les fossilitzen. I agafen la vida i el context personal, social i històric, fins i tot la història clínica de l’autor, per explicar i fer significar els llibres. I no volen entendre que la bio-grafia d’un escriptor és la seva obra, la seva grafia (Blai ho va dir ben clar: «Si en un moment determinat hagués pogut fer tot el que volia fer, no hagués escrit. Vaig començar a escriure per fer tot allò que no podia fer.»). I també divideixen la producció literària en compartiments estancs i classificatoris: els gèneres literaris. Una vegada li vaig demanar de quin gènere i de quina espècie es classificava l’Homo sapiens Blai Bonet en el Reialme de la de la Literatura Catalana i em va contestar literalment: «Som del gènere que es fonamenta en el principi de diferència i de l’espècie que, des dels vint anys, en lloc de fer llibres, es posa tossut a voler fer una obra. Sóc inclassificable; els grecs en dirien un aphapax, un ésser just possible en el seu singular.» Blai Bonet no podia suportar les etiquetes tòpiques i ho va dir i repetir a voler. A M. E. li poden dir “novel·la” per facilitat, però Blai ja es cura en salut, paradoxal-ment i irònica-ment, des del principi: Marc Esquert a la primera pàgina fa befa dels gèneres col·locant ell mateix l’etiqueta de “novel·la” al seu «bloc de quart de quilo, que és la meva sofisticada, única i intransferible, cova de les sirenes.» Un text que fuig de les taxonomies tradicionals: «…després d’obrir aquest bloc sobre el volant del cotxe i subjectar-lo amb el pit i els braços, dic. “Aquestes 200 planes són una novel·la.” I s’hi han convertit. Viure és una seguretat de miracle de fe; tot i que els grecs de Barcelona, per que només tenc vint-i-un anys, diguin. “No és una novel·la”, i tot callant repeteixin. “No ho és pas”, les 200 planes sempre em creuran a mi.» I també li faig molt de cas quan també Marc Esquert diu: «A qui digui “això és tremendiusme, literatura de socials”, li fumo mastegot, que el deixo d’acord amb les autoritats per a tota la vida. Això no és tremendisme, me caso en déna; és Somorrostro. Ah! I aquest bloc no és una novel·la. És tot el que sé.» I perquè el crec de bon de veres m’atrevesc a afirmar: M. E. són 200 planes d’escriptura de poeta, de la feina de l’obrador d’un poeta, i això senzillament vol dir: escriptura re-creada que fa del vell nou —nova de trinca—, una llengua tibada i flexible —una cambra d’ecos i de ressonàncies—, sorpresiva —perquè surt per allà on menys l’esperes—, lletra amarada de sentits que conviuen en una mateixa paraula irradiadora —moltes de longituds d’ona sobre cada peça verbal—, escriptura empeltada de llenguatges diversos —d’altres i d’altes electricitats que encenen miradors inèdits per veure i per veuren’s—, una llengua viva, nerviosa, trescada de sensacions —sensacionera a voler—, que la sents alenar davant els ulls, que la sents brostar, botar per les ninetes com el peix fresc d’alba, una llengua en què, miraculosament, els noms i les coses es fan u.

&&&

 Una de les claus de M. E. la vaig trobar en una declaració de principis que un horabaixa santanyiner, asseguts a la camilla amb sa mare que feia ganxet dins la claror verda del corral rera els vidres gropallosos, em va fer Blai: «Racine havia usat en tota la seva obra 420 paraules i en Machado n’havia emprat un màxim de 224. I com més restringeixes el llenguatge més eficaç és. Això que diuen de la riquesa del llenguatge és una mica a l’inrevés. No emprar moltes paraules sinó emprar-les bé, emprar les paraules més substantives. Com més poques paraules empris més ric és el llenguatge. Si restringeixes el llenguatge guanyes en profunditat.» I aquesta llengua blaibonetiana, les gambirotades de la vida contada en versió original, parteix d’un treball de camp inacabable de l’escriptor: «I aldarull, batibull, rebombori, renou, xivarri, un caudeladediosescristo, aixònom’ho diusaforatiomerda lletva lletve, renecs en català de Barcelona, en català d’Orense, en castellà de la Diagonal, en xava de la Barceloneta, en català del carrer Anglí, en castellà del carrer Mandri, en xavba d’Alta de Sant Pere.» Amb Carles Rebassa recordam quan Blai ens contava les seves sortides per la nit barcelonina dels seixantes, germanes de les de Marc Esquert, històries d’anar de putes dels dos sexes de l’esperit, navegacions fins a la matinada per la Rambla, pel Barri Xinu, per Escudillers, per la Plaça Real, per l’Arc del Teatre, en locals tan diversos com el Cosmos, el Panams, el Tabu, el New York, el bar Ancla o el Jazz Colon, on hi trobava barres càlides i acollidores, engatadores de suc i de paraules, amb els conyacs de la Rossita Rodríguez o les ginebres dobles del professor de llatí, que acabaven vora les ones negres de la platja de la Barceloneta amb una trompa en re o en la foscor d’un porxo del barri llatí barceloní amb olor de boixades. I aquest cabotatge nocturn s’entravessava amb l’evangelització de dia del barri gitano del Somorrostro, entre la Barceloneta i Poble Nou. Blai Bonet dixit: «Quan anava a documentar-me al Somorrostro, poblat de gitanos de Poble Sec, per fer Míster Evasió, vaig veure l’Antonio, que és un dels personatges del llibre. Un dia vàrem quedar per sortir i anar a fer una volta, així que ell em contàs coses. Vàrem anar a un bar de la Barceloneta a prendre un dry martini, després a un altre el vaig convidar a un conyac. Entrada la nit li vaig dir que me n’havia d’anar perquè l’endemà tenia feina a l’editorial. I ell em va dir: “¿y no vamos a hacer nada?” En aquel al·lot hi havia una tristesa immensa. Se sentia humiliat d’haver estat convidat sense res a canvi. I ho deia de cor. Aquí hi havia el sentiment grec de donar.»

I aquí Carles Rebassa m’amolla, cop en sec, com un entusiasme: «Míster Evasió és una gran novel·la sobre Barcelona i la gran novel·la de Blai Bonet. S’ha dit que l’autor va deixar escrita una descripció, avui ja de caràcter arqueològic, d’una ciutat clandestina, baixa i per anihilar que cap barceloní no hauria pogut millorar. L’escenari és també l’acció: el protagonista, Marc Esquert, un jove desarrelat de Calella de Palafrugell que escriu la gran novel·la de la seva vida des de Ginebra, no es fa entre els carrers ni als bordells ni als teatrets ni per les cabanes del Somorrostro, sinó que neix d’una determinada manera, condicionat per la seva genètica familiar, nacional, costumista, educacional. Míster Evasió és la convicció que es pot canviar de destí sense haver-se’n de doldre, la prova feta text que l’home, un cop ha fet un pas endavant, de cap manera pot tornar amb netedat cap endarrere.» Tota una declaració i un espot publicitari que compartesc sencer. És el Barcelona, mon amour! blaibonetenc.

&&&

Petit replà. Una vegada li demanaren a Blai: Per què a Míster Evasió, i a molts d’altres llibres teus, hi ha aquesta classe de personatges que molta gent classifica de “depravats”, que duen “mala vida”, enlloc de fer vides més saludables? La resposta fou lluminosa i clarificadora de la lectura: «Jo sé allò que hi ha sota la pell d’aquesta gent que classifica… ells també ho saben perquè jo ho sé… Però allò que no podran saber mai, perquè el seu càstig consiteix a no poder saber, és que quant he escrit i escriuré és la descripció i la investigació d’allò que realment, biològicament, és la Creu de la Vida Humana, que és exactament la creu de tota la vida, sigui la classe que sigui. La casta dels classificadors està tan acostumada a les creus de fusta, a les creus de plata, que en els millor dels casos consideren com a creu la resignació en una malaltia. I la Creu real de la Vida, de tota la vida, és l’existència en ella mateixa, sigui com sigui. La creu és la forma del cos humà viu: els seus creixements i els seus embossos, les seves marxes i els seus accidents, tant les marxes com els accidents. En la zona humana de la Vida no s’ha de classificar en alt i en baix, en normal i anormal, perquè gairebé totes les formes de vida són bones. Un escriptor que predica aquesta defensa de la Vida  que, abans de mentir i renegar d’ella mateixa, prefereix passar per delinqüent, no és un escriptor; és un contista, un literat, un home amb llorer, d’aquest que s’empra per l’escabetx i que alhora d’emprar-lo sempre és ple de pols… Això és el que descric i estudii en la meva obra, el fet d’aguantar metxa, cada un la seva, sigui de la classe que sigui, però aguantar-la bé, dolent-se’n, però no renegant d’ella, perquè tota metxa humana és sagrada.» Aquí hi ha una clau essencial i necessària, esbiaixada, de M. E.

&&&

Des que Marc Esquert apareix sabem que està sol. I M. E. és la història d’aquest entotsolament. Més ben dit, l’entosolament escrit en el quadern de bitàcola de les navegacions vitals de Marc Esquert, un Ulisses dels anys seixanta del segle passat que beu en fonts d’Homer i de les seves epopeies la Ilíada i l’Odissea, i, sobretot, sobre tot, en aquell altre altíssim viatger de suara: en l’Ulisses de Joyce.  A la plana 124 Marc Esquert ens dóna un panorama ben significatiu de la joiceitat: «Si és l’escriure, però, el que em converteix en poeta, de mi m’alliberi Déu, per tal de no baixar a l’infern on s’escalivà i carbonitzà Joyce: engrunat pel sentiment de ser nat a Irlanda, “truja que devora la seva pròpia ventrada”, i tenir necessitat d’escriure en anglès: de primer amb penediment, alenant per la nafra de l’irlandès que dintre seu quedava sense escriure; després amb ressentiment que el convertia en difícil i tot per als anglesos; i al final, amb rebequeria, meitat orgull, meitat tendror, d’inventar un tràgic vocabulari còmic que no entendreu els anglesos ni els irlandesos, mai, fins que baixeu del ruc de la vida presa com un somni, presa com una broma de bon to a les cinc del te, fins que baixeu d’Anglaterra, d’Irlanda, i pugeu a viure al món. Llavors sereu homes, i no caldrà contar-vos històries amb mots que no tenen diccionari on caure morts amb tot l’article.»

Blai, que havia ingressat al seminari als deu anys on hi va estar fins al disset ha dit clarement que allà va aprendre llatí i grec i va llegir als clàssics: «Jo vaig conèixer abans Homer, Píndar i Virgili que no Miquel Costa i Llobera o Joan Alcover.» Aquest clàssics que un matí a l’apartament de cala Figuera em contà que eren els seus mestres universals: «Homer, per la informació objectiva que hi ha a cada un dels seus versos. Virgili, perquè expressa amb tanta bondat l’adolescència permanent que porten els adults. El Dant, sobretot, pel seu sentit de la duresa del vers i per la creació de la seva llum en l’estructura.» Aquesta correntia clàssica, creuada pel més clàssic dels contemporanis, mestre Joyce, és un venteguer que empeny les veles de la lletra d’aquest jove planer, de pagès, murri i de salvatge cor (condicionat per l’ADN dels Esquert i dels Carbonell, de l’àvia Esquert, casolana i arremangada, i de l’avia Carbonell, republicana i mitinera, de sa mare, finolis, que toca el piano i de son pare, un tros de banc, que no entén res, i del germà Oriol que es casa per estabilitzar el cor, etc. I vol fugir d’això que duu dedins, d’aquesta família que no reconeix, que no el reconeix, que «a poc a poc m’ho prenen tot…»), d’aquest jove que crea un monòleg subjectivíssim fet amb els materials més diversos que té a mà, que té a la punta de la llengua, que té en la tendra duresa de la seva biografia, que té en l’arrel viva del seu pensament existencial. Aquí rau una de les innovacions blaibonetianes radicals i fondes: practicar una escriptura a lloure —en llibertat absoluta— que es dispara en totes direccions, que travessa tot de llenguatges, llengües i diccions, que les agafa i les fa servir segons les seves necessitats expressives, per dir i dir-se, simultània-ment i sense aturall. I això el lector fi ho sabrà rosegar a poc a poc i assaborir amb gust, perquè aquests materials diferents, múltiples, efervescents, inesperats, promiscus, definitoris, plens de ginys i d’enginys, són la carn, la sang i els nervis de M. E. Escriptura sobre escriptura, escriptura que s’esborra i es refà, que s’escriu sobre si mateixa, que es desborda, que es rediu, que es reinventa, que no es reacaba mai. Explora a fons la subjectera, la sexualitat, l’amistat, la família, l’amor, la malaltia, les relacions socials, el nacionalisme, la marginació i el costumisme, l’educació i el poder, l’explotació i la solitud, la religió i el mal, i també, tan bé, el rol de l’escriptor. I ho fa amb un “com” que fuig a les totes de la linealitat barata i del realisme encarcarat d’aquella època dels seixantes del segle XX, i amb tots els procediments diversos que empra (des d’un estil col·loquial quan Marc Esquert ens conta la seva infantesa al poble i la seva anada a estudiar a Barcelona, un llenguatge descriptiu dels llenguatges que Barcelona segrega quan la viu, l’slang xava-xarnego-gitano-macarra que es parla al Somorrostro per un cantó i al Barri Xinu per l’altre—dos territoris entre la tragèdia i la crònica de successos—, un collage de textos sobre judicis a jueus, cartes i fets dels consellers del segle XVII, fragments del Blaquerna i del Llibre d’Amic e Amat de Llull, històries del Fossar de les Moreres i de Montjuïc del XVIII i el XIX, diàlegs teatralitzats del Doctor Bofill, del Marroquí, del Professor de Llatí, del mestre Josep Uriac, de Nausica, cartes en espanyol macarrònic de Marta-Penélope i de la tia de Marta, tot de maons verbals, de situacions verbals, que Marc Esquert alquimitza, transversalitza i barreja per poder contar-se i de rebot, contar-nos), amb tot aquest turmix de textualitats i d’intertextualitats, com es començava a dir en aquell temps, fa una obra clàssica, vertadera-ment clàssica. És a dir una obra diferent en cada lectura, inacabable, i que interpel·la als humans de tots els temps: per fer-nos entendre un fotimer de nosaltres mateixos, del nostre ésser i del nostre món, del món. I també perquè és un clàssic parlarà als humans del futur. N’estic segur. El futur que com deia Blai, és el passat que ve.

&&&

Blai, l’estimat Blai no escrivia per a ell mateix ni per a tothom sinó per formar el seus, no escrivia per crear bellesa, ni per expressar-se, sinó per formar els seus, no escrivia per strip tease intel·lectual sinó per formar els seus. D’aquí neix la seva energia de radiacció irradiadora, de tacte i de contacte. D’aquí neix la clau per entrar a peu pla dins la seva obra, dins la seva casa en obres. Només si et fas del seus, Lector germà, podràs trobar el secret de l’eficàcia d’aquesta altíssima energia lletral anomenada Míster Evasió, tan bona, tan gustosa, tan clàssica, tan blaibonetiana!

Telloc, primavera de MMIX