"Negociant la qualitat de l'educació" (AVUI.CAT)
Negociant la qualitat de l'educació
Els mestres i professors dels centres públics de Catalunya estan cridats a secundar avui una vaga contra diversos aspectes de l’aplicació de la llei d’educació de Catalunya (LEC). Aquesta és la cinquena vaga del sector educatiu públic en tres anys, una reiteració que hauria de neguitejar les autoritats. La preocupació dels mestres i professors, vehiculades a través dels sindicats, es refereixen a la imposició de la jornada continuada (en lloc de la intensiva al mes de juny), a la possible retallada del paper del claustre que suposa el decret d’autonomia, a l’avaluació a què se sotmetran els centres –i de la qual dependrà l’assignació de recursos– i al nou sistema de nomenaments i de contractació per terços de jornada.
L’opinió pública en general i les famílies en particular poden criticar la resistència dels mestres i professors al canvi. Però, certament, ¿quins treballadors –incloent-hi els que avui criticaran els mestres– estan disposats a cedir gratuïtament els seus drets laborals? Hi ha un segon element que s’ha d’avaluar: el conseller Ernest Maragall intenta aplicar la LEC perquè considera que és un bon mecanisme per millorar l’educació del nostre país. I ho fa sense por al desgast polític. Per què? Doncs perquè la LEC és en realitat un autèntic pacte educatiu interpartidari, cosa que li garanteix una llarga vida.
Hi ha un mite que enterboleix el camí d’aquest país cap a la millora educativa. El mite és que els docents públics són uns funcionaris aferrats als seus privilegis. És un diagnòstic demagògic que perjudica la necessària confiança entre els mestres i les famílies. Si els docents es queixen és perquè consideren que les reformes emanades del departament amenacen la qualitat de l’ensenyament. Però, de la mateixa manera, el departament té dret a assignar-los els recursos de la millor manera possible, a organitzar-los i a avaluar-ne el rendiment. És el que fa qualsevol empresa o institució del món, i més encara si hi ha una crisi econòmica que obliga a vigilar la bona administració. Està fora de dubte que els uns i els altres volen una educació de qualitat. ¿Tan difícil és trobar punts de coincidència? El camí és negociar més; no pas aturar l’activitat.
L’opinió pública en general i les famílies en particular poden criticar la resistència dels mestres i professors al canvi. Però, certament, ¿quins treballadors –incloent-hi els que avui criticaran els mestres– estan disposats a cedir gratuïtament els seus drets laborals? Hi ha un segon element que s’ha d’avaluar: el conseller Ernest Maragall intenta aplicar la LEC perquè considera que és un bon mecanisme per millorar l’educació del nostre país. I ho fa sense por al desgast polític. Per què? Doncs perquè la LEC és en realitat un autèntic pacte educatiu interpartidari, cosa que li garanteix una llarga vida.
Hi ha un mite que enterboleix el camí d’aquest país cap a la millora educativa. El mite és que els docents públics són uns funcionaris aferrats als seus privilegis. És un diagnòstic demagògic que perjudica la necessària confiança entre els mestres i les famílies. Si els docents es queixen és perquè consideren que les reformes emanades del departament amenacen la qualitat de l’ensenyament. Però, de la mateixa manera, el departament té dret a assignar-los els recursos de la millor manera possible, a organitzar-los i a avaluar-ne el rendiment. És el que fa qualsevol empresa o institució del món, i més encara si hi ha una crisi econòmica que obliga a vigilar la bona administració. Està fora de dubte que els uns i els altres volen una educació de qualitat. ¿Tan difícil és trobar punts de coincidència? El camí és negociar més; no pas aturar l’activitat.
