Disculpin a l’avançada el to personal. Des que hi estic embolicat, he mirat de contribuir ben modestament a la dignificació de la política, en creure que és una activitat essencialment digna, com poques n’hi ha, si és entesa veritablement com tenir cura del bé comú.
Els he de confessar que de vegades costa no dir aturin aquest tren que baixo.
Quan, mentre el país no va de cap manera, veus les constants picabaralles dels socis del govern tripartit (ara pel manteniment de les torres elèctriques), o les ziga-zagues de l’inconsistent Zapatero, o els casos greus de corrupció, o els insults que un personatge amb càrrec afiliat a un partit polític, és igual quin, dedicà a la senyora Mònica Terribas, que evito reproduir, t’entren ganes veritables de fotre (ja sé que no es diu) el barret al foc.
No pateixin: el capell seguirà sencer. Ja sé que la naturalesa humana té aquestes inconsistències i que d’impresentables n’hi ha a les millors famílies, però no em negaran que de vegades es fa dur aguantar segons quines coses.
