PASSAR-SE DE ROSCA...(sobre The turn of the screw)
És fàcil passar-se de rosca en uns temps tan trasmudats com els que ens ha tocat viure. Cada cop s'ha de cridar més fort, s'han de dir coses més grosses i s'han de crear monstres més deformes per impressionar: i amb prou feines si arribem a cridar l'atenció, si no fem riure directament. Per això avui més que mai impressiona -i fa tanta por- aquella novel.leta de Henry James, del 1898, que és continguda i quieta i estranyament lluminosa...
The turn of the screw (Un altre pas de rosca) és d'aquelles obres que eixamplen els horitzons estètics i ho fan generació rere generació i sempre semblen noves. I sempre semblen un gran descobriment. I mira que se n'han fet de pel.lícules i obres de teatre i fins i tot Britten en va fer un òpera, però la novel.la, la novel.la de James, és una altra cosa. Unes aparicions. Un estiu al camp anglès. Una jove institutriu. Un sol brillant. Uns nens. I on és la por, on és l'angoixa? Doncs tot ens arriba amb l'estil. Henry James dosifica, enllaça, respon, però també serveix ambigüitats. Són bons, són dolents? Són humans? Els nens són angels o dimoniets? Les aparicions són com diapositives...no, no. Ai no sé. Les aparicions -les dues primeres aparicions d'Un altre pas de rosca- fan posar els cabells i tots els pèls de punta...però no. Fan un buit dins l'estómac del lector i li eixamplen l'esquena i el fan sentir feble de la part del clatell...però tampoc. Sense dir-ne fantasmes, sense tempestes ni cadenes, sense foscor; amb llum de dia, calor d'estiu...espanta. És un plaer. Encara hi ha llibres que ens poden fer por...però tampoc és ben bé por. És una cosa diferent, nova, de sempre, de quan érem petits. De mai.
