La nit de sant Ovidi passada, durant la tertúlia amb Núria Cadenes, es
va comentar la qüestió de la vestimenta de l'Ovidi, que solia actuar
vestit de negre. No sé si vaig arribar a dir que el negre és el color
que identifica (majoritàriament) els anarquistes, però sí que vaig
explicar que Ovidi sentia admiració per Léo Ferré, a qui coneixia
personalment, el qual també admirava el nostre artista. Férré actuava
sempre vestit de negre, en contrast amb la cabellera blanca, i com a
senyal inequívoc de la seua militància ideològica.
No sé si ho
feia sempre que la cantava, però el concert del Teatre dels Camps Elisis
de París el comença amb la cançó "La camisa roja". Ix vestit amb una
camisa d'aquest color, però al final se la lleva i acaba la cançó tot
dient, en relació a la camisa, que sempre es pot tenyir. Davall duia la
seua camisa negra.
Sí, és roja... i això no és tot...
Si sabíeu què és i d'on ve...
Toqueu-la
Tela...
Tela?
Però és una vela!
Corda...
Corda?
Però feta de la misericòrdia
Seda...
Faig versos... però no seda!
Fil?... setí?... nylon?
No, no...
Aquesta camisa és molt més que això
Escolteu bé. Seieu... escolteu bé...
Aquesta camisa... aquesta camisa...
És poesia
.../...
El llit de Joséphine Quan hi ha passat el patró d'Austerlitz La vella pelegrina Del meu Pare Noel que venia antany
.../...
La còlera de Déu Quan posa un mocador a la mà d'un assassí El somriure d'aquells Que només tenen ja llàgrimes i no els queden mans.
