El pensament polític català : miopia o renúncia
El pensament polític actual es mou, des del inicis del catalanisme ideològic, dins d'un espai limitat per tres coordenades: l'ordre, Espanya i la modernització. Alguns dels documents i articles que es publiquen, malgrat en alguns casos el seu rellevant interès, s'emmarquen en aquell mateix espai, obviant la possibilitat d'una Catalunya amb Estat propi o , en determinat cas, despullant aquella de qualsevol valor.
Quan s'afirma que cal modernitzar Catalunya per a afrontar el futur amb èxit i excel·lència la seva consecució es fonamenta en la realitat d'avui: el capital humà, el talent i la formació, la producció amb valor afegit, les infrastructures, la consecució de la Catalunya en xarxa i la Catalunya global amb l'obertura a la Unió Europea, la Mediterrània i el món. És un objectiu necessari i engrescador per a una nació i per a una regió, però en el cas específic de Catalunya no es fa èmfasi en la seva dependència d'Espanya pel que fa a recursos econòmics i legals, ben al contrari es dibuixen estratègies per a Espanya que incloguin o possibilitin la consecució de l'objectiu. Que la modernització plena de Catalunya és la nacional hauria de ser part substancial i emfàtica del pensament polític català i no ho és.
La reflexió política sobre la identitat i el pluralisme de la societat catalana es planteja, sempre, sobre la foto fixa actual. La modernització s'hi defineix com l'adequació a aquella realitat i la superació del suposat dilema identitari amb l'assumpció de la llengua castellana com a llengua de Catalunya, tesi pròpia fins ara dels partits espanyols i una temptació sempre latent per als partits nacionalistes catalans.
En les anàlisis sobre "els reptes lingüístics" no s'obre la reflexió sobre el perquè d'aquella realitat plural, multicultural de la societat catalana que és la d'una nació amb llengua i cultura pròpies dins de l'Estat espanyol. No es planteja que si Catalunya hagués tingut un Estat propi la realitat seria una altra, que si Catalunya tingués Estat propi la societat catalana seria diferent de la d'avui, plural, però diferent, car la persona arribada de nou emigraria a Catalunya i no a una part d'Espanya, a un país amb maneres d'acolliment pròpies, amb diàlegs diferents, amb noms nous, en què sense dubte la llengua catalana seria l'eina indiscutida de cohesió i comunicació de la pluralitat.
Obviar la premissa de la possibilitat d'un futur d'independència de Catalunya és posicionar el futur de la Catalunya glocal dins dels límits de l'Estat espanyol. Obligar-nos a enfortir la nostra identitat respecte a l'altri, essent Espanya aquest altri, és sotmetre'ns a la dependència i a alimentar el fals dilema entre llengües i identitats, dilema que cal deconstruir proclamant sense ambages que la identitat nacional col·lectiva és una i catalana.
Quan es reflexiona políticament sobre la Catalunya del segle XXI no fer-ho, si més no, sobre el dibuix final de la Catalunya independent és o miopia o una renúncia imperdonable.
En les anàlisis sobre "els reptes lingüístics" no s'obre la reflexió sobre el perquè d'aquella realitat plural, multicultural de la societat catalana que és la d'una nació amb llengua i cultura pròpies dins de l'Estat espanyol. No es planteja que si Catalunya hagués tingut un Estat propi la realitat seria una altra, que si Catalunya tingués Estat propi la societat catalana seria diferent de la d'avui, plural, però diferent, car la persona arribada de nou emigraria a Catalunya i no a una part d'Espanya, a un país amb maneres d'acolliment pròpies, amb diàlegs diferents, amb noms nous, en què sense dubte la llengua catalana seria l'eina indiscutida de cohesió i comunicació de la pluralitat.
Obviar la premissa de la possibilitat d'un futur d'independència de Catalunya és posicionar el futur de la Catalunya glocal dins dels límits de l'Estat espanyol. Obligar-nos a enfortir la nostra identitat respecte a l'altri, essent Espanya aquest altri, és sotmetre'ns a la dependència i a alimentar el fals dilema entre llengües i identitats, dilema que cal deconstruir proclamant sense ambages que la identitat nacional col·lectiva és una i catalana.
Quan es reflexiona políticament sobre la Catalunya del segle XXI no fer-ho, si més no, sobre el dibuix final de la Catalunya independent és o miopia o una renúncia imperdonable.
