El 7 de novembre de 1893,
el Gran Teatre del Liceu, inaugurava la temporada amb l'òpera
Guglielmo Tell de Gioacchino Rossini. Des del cinquè pis, i
durant el segon acte, Santiago Salvador llançà dues bombes Orsini
que caigueren damunt la platea amb el resultat final de vint morts i
nombrosos ferits. Però qui era aquest anarquista que entrà pel
carrer Sant Pau amb una gorra i no li tremolà el pols a l'hora
d'apuntar? Quin moment convuls de la història d'aquest nostre país
el portà a contradir-se, repetidament, durant els interrogatoris? En
quin punt fineixen les vivències i comença la llegenda? Carles
Balagué, conscient que aquest episodi continua ben present dins
l'imaginari i la tradició barcelonina, signa el documental La
bomba del Liceu a partir del testimoni desinteressat d'una sèrie
de persones que, d'alguna manera o altra, estan vinculades a la
ciutat comtal. Del negre de l'inici passem a la cara amable del
Liceu, amb el seu groc lluent acompanyat de la bona música, el saló
dels miralls, les butaques... Però qui era Santiago Salvador?
continuem preguntant-nos... Els col·laboradors s'afanyen a
comentar-nos que és una persona bastant desconeguda, poc estudiada,
i així, sota l'empara del “se'n sap poca cosa”, ens
confessen que la seva intervenció només serà una mera opinió
personal. El més agosarat és l'escriptor Guillem Martínez quan
afirma, o justifica, el seu desconeixement amb un “hi ha pocs
anarquistes violents interessants”. Aquí caldria analitzar què
entén l'escriptor per violència, tenint en compte que en el mateix
documental se'ns explica que en aquella època la mitjana de vida
d'un obrer rondava els trenta anys. Hem de recordar que aquella és
la Barcelona de la bomba contra el General Martínez Campos, de la
bomba contra la processó de Corpus de la Basílica de Santa Maria
del Mar, de les bombes de Joan Rull, del Procés de Montjuïc, de
l'Ateneu Enciclopèdic Popular, de la Setmana Tràgica... Enric
Casasses a la pel·lícula Cravan vs Cravan parla d'aquest
context de la manera següent: “Aquí, com potser qualsevol
altre lloc, devien trobar el dadaisme espontani dels pagesos, dels
pescadors i de l'home de la fonda; i després l'ambient de
performance constant de Barcelona amb els anarcos, els dinamiteros...
Era la ciutat de la bomba del Liceu, la primera performance radical.
L'avantguarda comença amb la bomba contra l'òpera, no?” El
poeta parla dels motius que feien atractiva aquesta ciutat per
persones com Arthur Cravan; però també hi ha implícit
l'argumentari d'aquells qui creuen que l'art s'ha de desvincular dels
museus i dels teatres – autèntiques presons de la creativitat –
per dur-lo al carrer i sobretot a la pràctica de la vida quotidiana.
“Nosaltres som artistes únicament en la mesura en la que ja no
som artistes. Nosaltres realitzem l'art” o “La
supervivència de l'art passa per l'art de viure” sentenciaven
alguns situacionistes.
Així doncs, i finalitzat el documental, sembla que sobre Santiago Salvador només podem afirmar amb seguretat que el van detenir el gener de 1894 a Saragossa i que fou executat públicament i amb garrot vil a l'actual plaça Folch i Torres mentre entonava l'Hijos del pueblo - himne anarquista per excel·lència -. I si bé és cert que gràcies a Santiago Rusiñol també li coneixem la fisonomia, hem de dubtar d'aquelles opinons que ens el presenten com un arrauxat en contraposició al món de la filosofia i les idees; o com un sanguinari egocèntric que planejava tirar més bombes des de dalt de l'estàtua de Colón mentre imaginava la marxa fúnebre baixant per la Rambla. La frontera entre la realitat i el mite és molt prima malgrat que les declaracions siguin cinematogràficament atractives. Amb tot, però, cal pensar que la intenció de Carles Balagué potser no era reconstruir amb exactitud la biografia del protagonsita sinó donar-nos a conèixer i reflexionar al voltant de la burgesia de finals del XIX tot vinculant-la a la contemporaneïtat de l'home actual. I és des d'aquesta òptica que la pel·lícula resulta interessant i recomanble. Les paraules de Joaquim Iborra i la lectura del llibre o dietari del conserge ens donen a conèixer els entra-i-surts del Liceu, el Professor Maragall ens aproxima a les obres literàries de l'època i Eduardo Mendoza i Lluís Permanyer ens regalen anècdotes i comentaris que ens arrenquen més de dos i tres somriures.
Una de les parts més reeixides del film és la que fa referència a les execucions. Amb gran encert el director s'adona que la situació de l'IES Milà i Fontanals coincideix amb la perspectiva en què Ramon Casas pintà el seu famós Garrot vil. Aquesta coincidència és aprofitada per entrar dins de l'aula i establir un diàleg ric sobre la història, la vigència de la pena de mort i la diversitat cultural. En alguns moments les imatges ens remeten a la premiada Entre les murs de Laurent Cantet i la pedagogia democratitzadora proposada pel professor François Bégaudeau. També resulta pertinent la intervenció de Joan de Déu Domenech, autor del llibre L'espectacle de la pena de mort, que ens apropa a la figura del botxí i a la festa que eren aquells espectacles gratuïts, macabres i exemplaritzants.
Fascinants també em semblen les seqüències on coneixem el Liceu del XIX. Aquelles contrallotges modernistes on els encontres sexuals hi eren freqüents, les sessions exclusives per amants, el “cas Rafeques” que ja no podrem oblidar; Sabíem que en aquella època el gran teatre era el símbol de l'opulència, del lluir, de les transaccions i intercanvis comercials de la classe dirigent... però ignoràvem que hi havia una petita borsa al corredor del passadís, que la gent menjava a les llotges i sobretot que una senyora – resignada a acceptar que l'estatus social del seu marit li obligava a tenir una amant , i en comparació a la de l'amic Rafeques – exclamaria: Ai! m'agrada més la nostra!
Un altre encert és vincular la bomba del Liceu amb el modernisme a partir de la figura dels bohemis. Ells són la metàfora del xoc de classes que es donava a la gran entrada cada dia de funció. Artistes d'arrel burgesa es deixaven veure pels baixos fons entre delinqüents, prostitutes i anarquistes... però tampoc renunciaven als seus privilegis de classe. En aquest punt sembla que el cercle podria tancar-se i la pel·lícula acabar, però el director encara estableix una darrera connexió per així vincular la Barcelona del XXI amb la del XIX. Ho aconsegueix gràcies al col·lectiu Ariadna Pi, que protagonitzà l'okupació del Liceu el 25 de novembre de 2005. Aquell dia, desenes de joves entraren a la platea i hi deixaren anar gallines entre crits contra l'especulació urbanística, rialles, balls i manifestos. El to fou festiu però cal reconèixer que simbòlicament ens remet a 1893. Amb tot, penso que la comparació és innocent. A la cara dels burgesos del XIX deuria aparèixer la por, el pànic, l'horror, la desolació... en canvi, al XXI, les imatges gravades ens ensenyen els somriures complaents o la indiferència dels qui es saben segurs davant una acció tan inofensiva. Els seus privilegis no perillen i a més podran explicar una anècdota divertida a les seves amistats... Com a conclusió, hem d'entendre que el grau de conflictivitat social ha disminuït tot i que les desigultats persisteixen.
La vàlua de la Bomba del Liceu rau en allò que deixa entreveure, en el que recomana. A partir d'una línia argumental molt ben definida, se'ns presenta Santiago Salvador i els hàbits d'una burgesia que frisava per aparentar. I entremig – i com una xarxa que va estenent-se – apareix el Modernisme, les execucions, les referències literàries i cinematogràfiques... tot amb la precisió impecable de qui ja ha signat documentals tant destacables com Arropiero o La Casita Blanca. Potser l'únic retret que podríem fer-li al director és el no haver aprofundit una mica més en el pensament llibertari de l'època. No hem d'obviar que aquesta era la ideologia del protagoinista i que la força del moviment anarquista no era gens despreciable i marcaria la Setmana Tràgica i la Guerra Civil.
Per finalitzar, i degut a la seva importància, penso que la música mereix una consideració especial. Ja hem comentat que és durant el segon acte del Guglielmo Tell de Rossini que Santiago Salvador llança les dues bombes a la platea, però el que no hem dit és que també era aquesta l'òpera que Napoleó III s’entestà en anar a veure després de topar-se amb el famós Felice Orsini un gener de 1858. Sabien tot això els joves que van okupar el Liceu just abans de l'inici de Semiramide de Rossini?
Una altra consideració és la utilització que alguns directors han fet de l'òpera com a recurs en les seves realitzacions. Ara em ve a la memòria l'òpera terapèutica de l'A clockwork orange de Kubrick o l'inici de Funny Games on Haneke ens regala un resum visual meravellós del seu film tot jugant amb la música i l'espai - dins i fora del cotxe -. Quina subtil relació uneix l'òpera amb la violència?
Si Woody Allen cada vegada que
escoltava Wagner li venien ganes d'envaïr Polònia, sembla que
Rossini, inevitablement, ens acondueix al Liceu.
(Article publicat a la revista Benzina n.43)
Algunes referències en
forma de recomanació
Lacuesta, Isaki. Cravan vs Cravan.
2002
Perniola, Mario. Los situacionistas. Ediciones Acuarela, 2008
Cantet, Laurent. Entre les murs (La classe). 2008
De Déu Domenech, Joan. L'espectacle de la pena de mort. La campana, 2007
Balagué, Carles. La Casita Blanca, la ciutat oculta. 2002
Balagué, Carles. Arropiero, el vagabund de la mort. 2008
Kubrick, Stanley. A clockwork orange (La naranja mecánica). 1971.
Haneke, Michael. Funny Games. 1997
Fitxa tècnica
Guió i direcció: Carles Balagué
Producció executiva: Marta Rañé i Carles Balagué
Directora de producció: Susana Batalla
Director de fotografia: Carles Gusi (AEC)
Muntatge: Xavier Carrasco
Tècnic de so: Felipe Arago
Tècnic HD: José Márquez
Ajudants de producció: Josep Gutiérrez i David Pierola
Disseny gràfic: Joan Valldosera
Duració: 84 minuts
Any: 2009
Idioma: Català i castellà
Estrena: 12 de Març
