Comença prou bé, amb una bona reconstrucció de l'ambient social al Londres de 1961, quan la grisor econòmica i vital de postguerra ja era irrespirable per a les noves generacions, delereoses de festa i diversió. Per a representar-ho, Jenny, la noieta protagonista i com s'enlluerna amb els sopars elegants, els clubs, les curses de cavalls i els viatges a què la convida David, l'home que se n'ha enamorat. I com ho viu amb les companyes i topa amb la professora i la directora de l'escola. Institució acadèmica que, conjuntament amb la família de Jenny, conformen una pintura de l'esmentada grisor ambiental (pèl caricaturesca, però força encertada).
Així doncs, comença prou bé; però aviat s'esguerra i el que prometia ser una múrria i esmoladeta comèdia digna del Nick Hornby (que en signa el guió), acaba convertint-se en un relat biogràfic d'escàs interés llepat pels violins melodramàtics d'una banal comèdia romàntica.
FOTO Peter Sarsgaard i Carey Mulligan, a Una educació, de Lone Scherfig
Comentari: "Una educació", de Lone Scherfig
(segueix de l'entradeta)
***
La cosa ja s'esberla en una escena molt concreta, quan Jenny ha d'encarar l'alçada moral de David. Resulta inversemblant, no pas perquè la noia contradigui la seva (sòlida) formació ètica (al capdavall és una adolescent amb pardalets al cap, per molt intel·ligent que sigui, tot i que...); resulta inversemblant per com Lone Scherfig i Nick Hornby, directora i guionista respectivament, l'han plantejada i resolta malament. Ni les magnífiques arts seductores de David (esplèndid en tot moment, Peter Sarsgaard) no expliquen que una mossa tan llesta i tan culta s'avingui tan fàcilment i ràpidament al caramelet de la vida alegre, al preu que sigui. Només ho "justifiquen" dues coses: la necessitat de dur el guió per on el volen portar i el fet que estem davant l'adaptació cinematogràfica d'unes memòries personal (justament perquè es basa en un cas real, també podem arribar a empassar-nos la descomunal i passiva innocència dels pares -sobretot del pare-, embadalits amb David; punt imprescindible al guió perquè l'argument avanci). Tanmateix, (remarco) el problema de versemblança d'aquella escena clau no rau en l'actitud de Jenny, sinó en la manera de posar-ho en escena i les ratlles de diàleg, en la manera com ho tracten.
A partir d'aquí, la cosa va de mal borràs. Els estira-i-arronsa entre Jenny i la professora o la directora són tirallongues de tòpics sobre "llençar el futur", "l'avorriment de l'estudi"... que, lluny d'aportar cap reflexió sobre les qüestions contingents, més aviat fan caure la pel·lícula pel pendent de la superficialitat, no sense deixar una impressió d'impotència: s'ha volgut i no s'ha pogut (o sabut) aprofitar el material que es tenia. Pitjor encara: de quina manera s'hi silencia el plaer amb l'art i el coneixement (que Jenny havia demostrat), a millor glora dels oripells de la vida mundana, de manera que la professora i la directora esdevenen simples i lànguids espàrrings, privats d'una qualsevol capacitat de reviscolar en la noia allò que li saben plaent i culte, tot sigui perquè el personatge pugui abocar-se a l'"alegria" i la qüestió deixar-la reduïda al tòpic ("pop", per cert).
El que s'hi imposa és l'aventura romàntico-adolescent de la protagonista (carismàtica, Carey Mulligan, potser a vegades massa simpàtica i tot) i, efectivament, segueix per viaranys molt i molt fressats i previsibles, emfàticament subratllats (de debò!) per violins... La perfecta fusió del Sundance més empalagós amb el Hollywood més convencional!
Això sí, el guió és de qui és i Hornby brega per a aprofitar-ho tot. I tant, que acaba tractant del comportament dels pares i del dels amics de David i del de mateixa Jenny (no sé si com volent dir "no us penséssiu que no me n'he adonat, que tot plegat és inversemblant o forçat -ai, l'ambígua aproximació de l'amic Danny a Jenny, gairebé tan sobtada com excessiu és el registre d'aquest antic "Noi d'Història"-). Ho tracta es pot dir catàrticament, però de fet li agafa més un caire narratiu que dramàtic, no sense deixar de fer la sensació que s'està intentant arreglar el que ja no té remei.
J. Edgar; La dona de ferro; L'arbre de la vida; L'arbre; Mitjanit a París; El més enllà; True Grit; El discurs del rei; D'homes i déus; Fins i tot la pluja; La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
