Us adjunto aquí la intervenció de Jaume Bosch, president del grup parlamentari d'ICV-EUiA, en el primer tràmit a la cambra catalana sobre la Llei Vegueries:
El meu grup vol deixar ben clar que comparteix amb el Govern la necessitat d’aquesta llei.
Perquè suposa un pas més en el desplegament de l’Estatut d’Autonomia. Pot tenir una certa lògica que el PP, que té recorregut l’Estatut davant el Tribunal Constitucional, no vulgui desenvolupar-lo tampoc en aquest àmbit. Però és incoherent que CiU que va votar l’Estatut, i que reclama el seu desplegament, ara no en vulgui aplicar un dels capítols més destacats: la nova organització territorial i administrativa del país.
És cert que hagués estat preferible que el projecte entrés abans al Parlament. Però això no és motiu per negar-se a la seva tramitació.
D’altra banda, la crisi econòmica ha de ser, la màxima prioritat del Govern i d’aquest Parlament. Però és una perillosa deformació de la realitat afirmar que per aquesta raó el Parlament no pot fer res més. Sobre tot, quan qui això afirma, considera que, malgrat la crisi, s’han d’impulsar els temes que l’interessen i alhora utilitza la crisi per demanar que no se n’impulsin d’altres que no l’interessen. Potser si Convergència i Unió no estigués tan obsessionada en iniciar la campanya electoral amb molts mesos d’anticipació trobaria temps per altres activitats.
2. Precedents.
El 27 d’agost de 1936, l’any que ve farà setanta cinc anys, el president Lluís Companys aprovà el decret pel que s’establia una nova divisió territorial de Catalunya, basada en la creació de les regions o vegueries. El juliol de 1937 el conseller d’Economia Joan Comorera aprovava l’ordre de publicació de l’obra “La divisió territorial de Catalunya”. La dictadura franquista acabà amb aquelles propostes.
L’Estatut de 1979 preveia tan sols la possibilitat de demarcacions supracomarcals. Fou la llei de règim provisional de les Diputacions Provincials de 1987 que establí que el Govern de la Generalitat, tres mesos després de constituïts els consells comarcals, presentaria al Parlament una iniciativa legislativa per aconseguir que el Congrés de Diputats procedís a integrar les quatre províncies catalanes en una sola i un projecte de llei per dividir el territori de Catalunya en regions. Convergència i Unió, incomplí durant setze anys el mandat que emanava d’una llei aprovada per aquest Parlament, i no arribà mai a impulsar ni la conversió de Catalunya en província única ni la creació de les regions. Sí que ho intentà, però, el grup d’Iniciativa al Congrés de Diputats, coherent amb la defensa que el PSUC sempre va fer de la conversió de Catalunya en província única com a forma d’eliminar una estructura provincial que Jordi Solé Tura definia com “la principal derrota política dels partidaris de les autonomies” en la Constitució de 1978.
Fou sota la presidència de Pasqual Maragall, cal recordar-ho, que el Govern de la Generalitat estructurà la seva desconcentració en set regions. I ara l’actual Govern presenta aquest projecte de llei.
3. Les lleis de 1987.
L’any 1987 el Parlament aprovà quatre lleis d’organització territorial impulsades pel govern de CiU: la de les diputacions, la de creació dels consells comarcals, la de supressió de la Corporació Metropolitana de Barcelona, i la llei municipal i de règim local. Es reconeixíen, és cert, unes realitats comarcals àmpliament reivindicades. Però poca cosa més: els que ara reclamen consens les varen aprovar sense consens, sense superar la divisió provincial, sense voluntat d’avançar en la simplificació administrativa, dotant als consells comarcals d’un sistema electoral que distorsiona la proporcionalitat del vot, i complicant i fragmentant la realitat metropolitana de Barcelona . Tot això es resumia en una definició: interessos partidistes.
4. Propostes de reforma.
L’any 2000 el Conseller Josep Antoni Duran i Lleida, encarregà un informe sobre la revisió de l’organització territorial de Catalunya a un grup d’experts presidit per Miquel Roca Junyent. Les seves conclusions foren tapades per un debat interessat sobre una suposada voluntat de suprimir petits municipis. Però l’estudi era molt més que això. Denunciava, i cito literalment, “importants problemes que tenen conseqüències negatives per a la ciutadania”, “profusió d’instàncies administratives”, “escassa racionalitat”, “insatisfactòria solució adoptada respecte l’organització política i administrativa de la comarca i el seu règim electoral”. L’informe quedà guardat en algun calaix de la Conselleria. Però constitueix una anàlisi rigorosa del model que ara volem reformar i per això considerem necessària la compareixença del president de la Comissió durant la tramitació d’aquest projecte de llei.
5. Objectius.
Pel meu grup els objectius de la nova organització territorial han de ser dos:
El primer, buscar un millor equilibri territorial i donar resposta a les demandes de diversos territoris que des de fa molts anys exigeixen un reconeixement institucional. Em refereixo, sobre tot, a les Terres de l’Ebre, al Pirineu i l’Aran,i a la Catalunya Central. I a la regió metropolitana de Barcelona, evitant que aquesta regió sigui simplement allò que no és àrea metropolitana.
En segon lloc, impulsar la simplificació i la racionalització administrativa. Hi ha molts ciutadans a Catalunya preocupats per si aquest nou model suposarà més burocràcia i més despesa. I el nou model ha de representar tot el contrari: més simplificació, més proximitat, més eficàcia.
Ambdós objectius expliquen l’interès de descentralitzar l’administració catalana tot construint xarxa territorial, i l’interès de desconcentrar el poder a partir de la mateixa xarxa que dibuixen les vegueries.
Ens cal una visió global dels textos legals que han de configurar la reforma: avui n’abordem dos, el de les vegueries, i el que ha de regular l’àrea metropolitana de Barcelona. Però ens cal també la Llei de l’Aran, per demostrar que els seus legítims drets històrics queden preservats, i la llei de Governs Locals que ha de definir el paper fonamental dels municipis i l’adaptació dels consells comarcals a la nova situació. Per això el meu grup desitjaria que aquests dos textos legals també poguessin ser aprovats ben aviat pel Parlament.
Perquè la nova regulació dels consells comarcals és indispensable per donar credibilitat a la voluntat simplificadora. És indiscutible que la nova àrea metropolitana substituirà tres institucions. Però ens cal la nova regulació dels consells comarcals per poder demostrar que la llei de Vegueries també pot representar un estalvi de nivells administratius i polítics. No es tracta de suprimir les comarques, que són una realitat incontestable que cal preservar i protegir, sinó de modificar els consells comarcals.
Mentre l’Estatut de 1979 establia que la Generalitat estructurava la seva organització territorial en municipis i comarques, el nou Estatut de 2006 afirma que Catalunya estructura la seva organització territorial bàsica en municipis i vegueries. La nova llei haurà de regular uns consells comarcals que actuïn més com a mancomunitats de municipis que com a petits parlaments. Per aquest motiu el meu grup fa seves les paraules del Conseller de Governació, pronunciades fa ben pocs dies, a Tribuna Barcelona, apostant per “buidar de tota representació política l’estructura comarcal”. “ Seguint aquesta premissa”, deia el conseller, “el nombre de càrrecs polítics comarcals que es podrien suprimir, s’elevaria fins a 1.032”. Estem d’acord. Fem-ho. Ens juguem la credibilitat del model en la reforma dels consells comarcals, perquè sempre és més fàcil crear nous organismes que eliminar-ne o transformar radicalment els que ja existeixen.
6. Fases.
S’ha parlat de que aquesta llei s’aplicarà per fases. Però el projecte no parla d’etapes. Es ben cert que cal que el Congrés de Diputats reformi la llei electoral general i accepti la modificació de límits provincials. Però ens sembla un error donar per fet que d’entrada tan sols es produirà un canvi de denominacions de les quatre diputacions,i que desprès la modificació de la Llei Electoral possibilitarà la creació de la Vegueria de les Terres de l’Ebre i que desprès la modificació de límits provincials permetrà la creació de les vegueries del Pirineu i l’Aran i la Catalunya central. El meu grup planteja una negociació immediata amb el Govern central: no cal esperar fins l’aprovació d’aquesta llei. Es poden produir de forma gairebé simultània les dues modificacions legals estatals que aquest projecte exigeix: Volem la vegueria de les Terres de l’Ebre però també de forma simultània la del Pirineu i l’Aran i la de la Catalunya Central. El principal perill que té aquest projecte de llei és que sembli que ens conformem amb canviar el nom de les quatre diputacions pel de consells de vegueria.
7. Conflictes territorials.
Tota llei que pretengui modificar una organització territorial pot generar polèmica i reivindicacions. Però les forces polítiques haurien d’actuar amb sentit de país, apostar pel diàleg com a via per resoldre les discrepàncies i no atiar conflictes territorials per interessos partidistes de curta volada. El meu grup està satisfet que les organitzacions d’ICV de Tarragona i Reus aprovessin, en plena polèmica sobre la capitalitat, un comunicat conjunt sobre el Camp de Tarragona que ja apuntava les solucions que finalment s’han inclòs en el projecte de llei. Aquest és el camí: construir consensos, no conflictes. Per això lamentem la posició de l’alcalde de Lleida contraria a la vegueria del Pirineu i l’Aran, perquè en el fons reflecteix manca de confiança en les grans potencialitats que té la ciutat de Lleida, que no depenen de l’organització de Catalunya en vegueries. I perquè creiem en el diàleg volem que la Plataforma per la Vegueria del Penedès pugui comparèixer en el Parlament i defensar les seves posicions. I que ho facin també el Consell General d’Aran i alhora el Grups de l’Alt Pirineu defensors de la vegueria.
En resum, diàleg i consens territorial, exigència d’una negociació intensa i rapida amb el Govern central, i necessitat d’un model global que comporti avançar en la simplificació administrativa, són els principis que el meu grup vol destacar en la seva defensa inequívoca de l’estructuració de Catalunya en municipis i vegueries que l’Estatut preveu.