Cal teclejar
com un condemnat a galeres si vols que allò que penses, o l’aproximació bruta
d’allò que filen les neuronas, i també la resta del cos, quedi grafitejat aquí.
Només diré alguns títols i autors que recoman als curiosos que volen estar al
dia de les palpitacions del temps. Endavant! El cel és blau, la terra blanca. Una història d’amor (Quaderns
Crema) d’Hiromi Kawakami: un bombonet japonès d’aquells que t’amaren com la
pluja reposada que banya la terra i fa veure les coses clares. Vértigo (Anagrama) de W. G. Sebald: un
dels llibres més bells que s’han escrit mai fet amb materials del re-cor-d. Enemigos públicos (Anagrama) de Michel
Houellebecq i Bernard —Henri Lévy: una baralla mediàtica, feta amb cels
—correus electrònics— d’aquests dos monstres francesos iconoclastes i, de
vegades, entretinguts. Jan Karski
(Editorial Gallimard) de Yannick Haenel: la història d’un dels Justs entre les Nacions
del segle XX. Un testimoni escarrufador i extraordinari d’un home que el 1942
va intentar aturar l’extermini dels jueus d’Europa, sense èxit.
Llegia, en un poema de Brane Mozetic, la visió d'un protagonista que sense
pensar-ho he fet meva: «Es torna a sentir una remor. Penso que no / hi
haurà cap guerra. Potser és el nostre món que cau, peça, / rere peça, enmig de
la nit, la gent decent dorm / com tu, Dave, dorm, mentre jo escolto els sorolls
i / tinc por.» Els tesaurus (quina vella paraula caçada, en una accepció, d'uns
estudis a la Universitat Autònoma de Barcelona els anys setanta!), que
documentalitzen l'any passat per tots els altaveus de descomunicació, m'han fet
sentir remors d'aquestes que Brane Mozetic pinta tan bé, i també, tan al viu i
tan a les clares. I la gent decent dorm.
La nit dels indecents, no és el títol
d'alguna cosa que no record? He pres notes per a històries que passen ara i el
36 del segle passat i puc assegurar que el paper lletratremolava i les paraules
semblaven, descarabutades i il·legibles, fetes durant un terratrèmol. Aquests
detalls de la meva escriptura són moltes de vegades escletxes des d'on puc
veure allò que anomenaria amb el títol d'aquest llibre de poemes, que potser
treuré enguany, El cos de les coses.
Passejava, amb el meu amic Y., per la frontera d'un bosquet i un ametlerar.
Fosquejava. Li he contat la meva admiració per Auguste Renoir. És un gran
desconegut. La magnífica exposició que hi ha al Gran Palais de París i les dues
edicions dels seus escrits (L'amour avec
mon pinceau i Ecrits et propos sur
l'art publicats per Éditions Mille et une Nuits) poden il·luminar la foscor
lloccomunera que l'envolta. A un refuat durant vint anys dels salons oficials
de Belles Arts, és un gust sentir-li escriure que l'impressionisme, com
qualsevol escola classificada, és una collonada; que a ell li agradava pintar
mans de dona, però que han de ser mans de dona de fer feines, i a un estúpid
que li demanava cap al final de la seva vida com podia pintar amb aquelles mans
fetes malbé pel reuma, li va contestar, cegat, que seria capaç de pintar amb la
coa. Un hedonista del plaer i una intel·ligència crítica: passar gust i
sedassar alhora, quina gimnàstica per a l'ofici de cada dia!
