És dilluns i Taradell es desperta ben blanc. Mig adormit, surto del llit i em desvetlla un paisatge que m’atrau: Volves de neu cauen amb força en un terra que, a les set del matí, ja té fesomia nòrdica. Aquella fesomia que allunya el poble del cau i malda per retenir-te dins la llar i no sortir-ne gaire.
Una nevada és silenci i repòs, però, el sentit de la responsabilitat, ens fa sortir del cau i emprendre el camí de la capital.
Baixant a ciutat em ve al cap aquella dita del “març marçot...” i és que sembla increïble que, fa tot just un parell de dies, fóssim al carrer fent calçotada sota un sol de justícia. Però el març ja ho té això. És el mes del sol i glaç, el glaç i la calor, la calor i el fred. És el mes en que l’hivern s’enrosca com el malvat d’una pel·lícula de terror al final que, guió tradicional en mà, ja se li apropa.
Segur que, després de la nevada, farà uns dies de fred, de fred i de sol, de sol que fondrà la neu amb la que, ara podem jugar, podem jugar a Taradell i a Barcelona. Dos indrets meravellosos que comencen el març, units per una mateixa nevada.
De Barcelona estant, visc les dues nevades. La que es menja les platges a cop d’onada i neu; la que es menja els camps a cops de neu i glaç. La que talla la Diagonal i col·lapsa el cap i casal; la que deixa els taradallencs a casa i fent servir la pala per obrir-se pas.
Dues nevades que són una, com les vides mutables dels que som adaptables a les realitats que ens meravellen, com la d’aquesta nevada que em torna el reietó a casa, cercant el resguard que les darreres fuetades de l’hivern deixen a les muntanyes.
Quatre molles de pa i ens hi arriba fins i tot un pinsà. Un pinsà sorprès, com els cirerers, per la nevada. Tot m’ho expliquen per telèfon, mentre em meravella la neu que cau pels carrers de Gràcia. De Gràcia i Taradell, dues vil·les que, a més de dues ànimes, són unides per la neu, per la neu del primer dia d’aquesta setmana. Per la neu d’aquest març que, més enllà dels crits al cel dels conills de l’Alicia, ens deixa, als llunàtics empedreïts, badocant des de les finestres de les cases o dels cotxes o jugant a llançar-nos boles de neu i rialles, o fent ninots de neu, ninots diàfans com aquesta nevada, aquesta nevada de final d’hivern, aquesta nevada breu i, si se’m permet, agradable.
El 29 de setembre del 2012, en Pere compliria 100 anys. De fet, si ens endinsem en la seva obra, segur que els compleix en alguna dimensió que se'ns escapa. Valgui doncs aquesta categoria per espigolar-ne el record.
Relació dels fets succeïts a una parella a la ciutat del Caire i a les terres altes de l'Àfrica Oriental. Unes terres que, avui per avui, s'agrupen sota la bandera d'Uganda. - Estiu de 2011-
