La llengua de signes és el llenguatge gràcies al qual les persones sordes poden establir el canal d'informació que els és indispensable per a relacionar-se amb l'entorn. Si el canal auditiu es correspon amb el llenguatge oral, el de la llengua de signes és visual i espacial. Aquest idioma peculiar té una estructura gramatical pròpia, caracteritzada sobretot pel joc de les mans i per l'ús d'elements no manuals: els moviments dels llavis, de la llengua, de les espatlles, del cap...
En aquesta mena de llenguatge no hi ha -com en l'altre- una llengua universal ni una llengua per cada Estat, sinó que també hi regna, sortosament, la diversitat lingüística. Així, la llengua de signes catalana o LSC és utilitzada, entre nosaltres, per unes 32.000 persones. O sigui, hi ha més de 25.000 usuaris oients -familiars, professors, intèrprets, estudiants...- i, aproximadament, més de 7.000 persones sordes usuàries. Aquest col·lectiu és representat per una ONG ja veterana, la Federació de Persones Sordes de Catalunya, que atén per les sigles FESOCA i que podeu trobar a www.fesoca.org.
La col·lecció de contes infantils il·lustrats "Ginjoler", d'El Cep i la Nansa edicions [www.elcepilanansa.com], és pionera entre nosaltres en l'adaptació a la LSC. Ja sabeu que, quan a algú se'l veu feliç, se li diu que està "més content que un gínjol". Doncs bé, aquest és el bon propòsit d'una col·lecció singular, per la concepció i els destinataris. Divendres passat se'n va presentar a Barcelona el darrer títol, Petita història d'un tovalló groc descolorit, un àlbum -amb DVD incorporat- del qual són autors Miquel Ribas quant al text i Roger Padilla pel que fa a les il·lustracions.
Us puc ben assegurar que amb el món de les persones sordes i el llenguatge de signes no hi tinc cap vinculació més o menys directa. Per sort, és clar. Però la relació amb l'editorial em va dur a deixar-me caure per l'acte de presentació i a comprovar-ne l'èxit, ja que la sala d'actes d'una cèntrica llibreria era plena a vessar.
La coordinadora editorial, Cesca Mestres, que prové del camp de l'educació social, em comentava el bon servei que presta una col·lecció que, en definitiva, ajuda a viure. Comparteixo la seva satisfacció, perquè tot el que contribueixi a què el món esdevingui, després de tants segles, més humà és del tot benvingut. El nostre món -no únicament, però sobretot- és el de les persones, més enllà de la seva identitat, condició i circumstància. Posem-hi, doncs, les eines que el facin més ple.




