Neocentralistes
"Europa, després d'haver estat amençada pels totalitarismes, ara està amenaçada pels particularismes." La frase és de l'escriptor italià Claudio Magris entrevistat diumenge a El País: "Somnio amb un Estat federal europeu" Prolifera la idea que les regions, autonomies i comunitats descentralitzades són un escull per a l'Europa idíl·lica que alguns albiren. En el cas de Magris, un estat federal continental. Altres, en canvi, no se n'amaguen i advoquen per uns estats més forts que recuperin el terreny perdut davant de les autonomies o les nacions sense estat.
O sigui, que ens trobem davant d'una involució en la descentralització i regionalització d'Europa. Els estats s'han vist amenaçats per les regions. En el cas espanyol, pel model autonòmic del cafè per a tothom. I els mateixos estats han patit un buidatge competencial en favor de les institucions comunitàries, és a dir, que els Madrid, París, Lisboa i Berlín han hagut de cedir poder a Brussel·les i Estrasburg, havent afluixat i delegat als seus respectius territoris. Un autèntic drama per a la vella Europa de les nacions-estat.
El problema de fons no és només el debat sobre si la construcció europea s'ha de fer des dels pobles o des dels estats. La qüestió de fons és que la crisi econòmica i la sacsejada social serveix com a excusa per tancar files, posar el fre de mà i aturar qualsevol concessió descentralitzadora. La crisi actual és l'excusa per apaivagar els particularismes que diu Magris o el model autonòmic que dia sí dia també vilipendien opinadors mesetaris a través d'Intereconomia en la seva versió més dura o des de la majoria de mitjans espanyols en una edició suposadament lleugera d'aquest neocentralisme que ens ha tocat patir.
O sigui, que ens trobem davant d'una involució en la descentralització i regionalització d'Europa. Els estats s'han vist amenaçats per les regions. En el cas espanyol, pel model autonòmic del cafè per a tothom. I els mateixos estats han patit un buidatge competencial en favor de les institucions comunitàries, és a dir, que els Madrid, París, Lisboa i Berlín han hagut de cedir poder a Brussel·les i Estrasburg, havent afluixat i delegat als seus respectius territoris. Un autèntic drama per a la vella Europa de les nacions-estat.
El problema de fons no és només el debat sobre si la construcció europea s'ha de fer des dels pobles o des dels estats. La qüestió de fons és que la crisi econòmica i la sacsejada social serveix com a excusa per tancar files, posar el fre de mà i aturar qualsevol concessió descentralitzadora. La crisi actual és l'excusa per apaivagar els particularismes que diu Magris o el model autonòmic que dia sí dia també vilipendien opinadors mesetaris a través d'Intereconomia en la seva versió més dura o des de la majoria de mitjans espanyols en una edició suposadament lleugera d'aquest neocentralisme que ens ha tocat patir.
