Un petit retall de paraules per a la Mireia. El meu cuc de seda.
Un cuc. Un cuc de seda. Un cuc de seda en una capsa de sabates. Una capsa de sabates amb la tapa sembrada de forats rodons. El cuc de seda hi viu, en aquella capsa. Amb altres cucs, tots semblants, tots diferents. Comparteixen la capsa i la morera. Al cuc de seda la vida li semblava més senzilla quan era dins de l’ou. Ara, en canvi, se sent sovint perdut en la immensitat de la capsa, plena a vessar d’altres cucs. Tot és massa complicat, pensa. El cuc de seda no en sap res del seu destí. És jove. Tan sols coneix el color bru de la capsa, la claror esmorteïda que penetra pels forats i el verd apagat dels bocins de morera. No està gaire content, el cuc de seda. Un dia, sobtadament, hi ha un daltabaix. El cuc tremola. Contempla els altres cucs, que deambulen erràtics per damunt de la morera, tan despistats com ell. El cuc de seda es calma. I succeeix un fet insòlit. El cuc s’adorm. Somnia imatges estranyes, amagat sota uns llençols suaus i càlids que el protegeixen i l’acaronen. I se sent créixer. I se sent gran, valent, capaç. Quan es desperta, el món és diferent. No veu la capsa. No hi ha forats amb poca llum, tampoc morera seca. I descobreix, alçant el vol joiós, que al seu voltant hi neix la primavera. I els seus ulls troben, en un esclat de flors, els mil colors de la naturalesa.
