L’excitació de fer política
Hi ha una falsa teoria que adjudica l’exercici de la política a la mal anomenada classe política. En la majoria dels casos és divulgada per gent de bon calçar i en mítings de sobretaula on dediquen bones hores de conversa a la tradicional tasca de la crítica política autodestructiva, anomenada també ‘d’espiral ad infinitum’ o de ‘molts boixets i poques puntes’.
La composició lèxica d’aquests col·loquis improvisats es caracteritza per un alt contingut de mots que denoten enuig, desqualificació i fins i tot fàstic, dedicats als anomenats polítics. La còlera sovint és tan aguda que Déu els guardi de formar part d’aquesta classe que, per conjures astrals, ha esdevingut l’elegida per governar-los.
Possiblement aquestes persones no estarien tan confuses si no erressin en l’origen de la seva teoria: desprendre’s del caràcter polític de què gaudim tots els éssers pel fet de viure en comunitat. Per quina raó hem d’abandonar la capacitat política que tenim cadascú i deixar-la sols a mans d’uns quants?
Possiblement el fet d’atribuir l’etiqueta de polítics només als electes per governar, ens ha fet oblidar que no cal anar a unes llistes ni entrar a un consistori per fer política. És evident que no descobreixo la sopa d’all i que hi ha molts col•lectius que, conscients o inconscientment, ja usen aquesta capacitat en molts àmbits.
És justament un d’aquest col·lectius (o més ben dit, onada imparable) que en el darrer mig any ha demostrat que la política és cosa de tots. L’organització de les consultes populars sobre la independència. Allunyant-se del paternalisme cap a les estructures públiques i, sense esperar que ningú els salvi, han pres la iniciativa i amb una demostració de maduresa han fet un pas endavant. Fusters, mestres, advocats, cambrers, estudiants... es reuneixen per fer política, entren a la palestra i són actors polítics de primera pàgina i amb una alegria democràtica eixordadora organitzen un referèndum. En el nostre cas, Igualada Decidim està duent aquesta tasca de cara el 25 d’abril.
En fi, tot i que jo porto carnet de partit a la butxaca, no puc concebre la política només des de la vessant institucional. Mentre alguns fan tertúlies de cafè, d’altres es posen dempeus i es posen a caminar. Això és valentia! La resta són perdedors.
A més, fer política és fer salut. Et fa més viu, ardent i amb voluntats transformadores. És això. L’excitació de fer política.
