PARE, PERDONA´M, NO LLUITARÉ PEL TEU ISRAEL
Omer Goldman, filla d’un antic cap del Mossad, explica perquè prefereix la presó al servei militar. Omer Goldman és una noia bonica, esvelta com una model. Mai quieta, molt nerviosa, espera amb ansietat la pèrdua de la seva llibertat.
Durant els mesos abans de refusar la incorporació a files a les forces de defensa va anar a un psicòleg cada setmana per preparar el que havia de venir: l’empresonament en una cel·la d’una presó militar.
Durant el darrer mes, vaig veure-la vàries vegades en un apartament amb altres noies que són objectores de consciència. Plegades haurien distribuït pamflets contra l’ocupació d’Israel dels Territoris ocupats i Gaza a les portes d’un centre d’educació secundària com el que ella va deixar fa un any.
En el seu darrer dia de llibertat com a civil, la vaig veure al centre de reclutament on havia rebut ordres d’incorporar-s’hi per a un període de dos anys amb les forces de defensa, com totes les noies israelianes. Ella hi havia anat per refusar la incorporació, ser processada i empresonada immediatament.
Algunes dotzenes de persones van acudir a donar-li suport: membres d’Anarquistes contra el mur, la seva mare i algunes amigues. Ella estava devora ells com si tractés d’endarrerir la fi, el moment en que ella hauria d’enfrontar-se sola amb l’exèrcit.
Durant els mesos abans de refusar la incorporació a files a les forces de defensa va anar a un psicòleg cada setmana per preparar el que havia de venir: l’empresonament en una cel·la d’una presó militar.
Durant el darrer mes, vaig veure-la vàries vegades en un apartament amb altres noies que són objectores de consciència. Plegades haurien distribuït pamflets contra l’ocupació d’Israel dels Territoris ocupats i Gaza a les portes d’un centre d’educació secundària com el que ella va deixar fa un any.
En el seu darrer dia de llibertat com a civil, la vaig veure al centre de reclutament on havia rebut ordres d’incorporar-s’hi per a un període de dos anys amb les forces de defensa, com totes les noies israelianes. Ella hi havia anat per refusar la incorporació, ser processada i empresonada immediatament.
Algunes dotzenes de persones van acudir a donar-li suport: membres d’Anarquistes contra el mur, la seva mare i algunes amigues. Ella estava devora ells com si tractés d’endarrerir la fi, el moment en que ella hauria d’enfrontar-se sola amb l’exèrcit.
Per a Omer, aquesta transició és més accentuada i més sorprenent
que per a la majoria dels objectors de consciència: és la filla d’un
antic subdirector del Mossad, el servei d’intel·ligència israeliana,
l’home que quasi es va convertir en el seu cap.
Omer ha viscut tota la seva vida en un centre d’alta seguretat que ara ha esdevingut més aviat un enemic que un amic. El seu pare apareix als diaris com N. Era un oficial d’alt rang de la intel·ligència que va passar al Mossad i va ascendir fins que el 2007 va convertir-se en el secretari del cap del Mossad, Meir Dagan, considerat ara un dels homes en l’ombra més poderosos en el sistema de seguretat israeliana.
Es parlava que N, l’especialitat del qual és Iran, seria designat com a successor de Dagan, però Dagan no tenia cap intenció de retirar-se. Van sorgir divergències d’opinió entre els dos poderosos caps i N va renunciar el juny de 2007.
Aquest era el moment en què Omer, la seva filla de 18 anys, una noia aviciada del ric barri residencial de Ramat Hasharon començava a desviar-se de la trajectòria habitual que porta de l’educació secundària a l’exèrcit.
Paral·lelament a la lluita del pare i de la seva renúncia al Mossad, Omer es rebel·lava contra el camí que ell havia previst per a ella. Va anar a veure la vida palestina a l’altra banda del mur. Digueu això una rebel·lió adolescent contra el pare o una batalla pel cor del pare que havia deixat la llar.
Omer és una dels 40 alumnes que enguany va signar una carta de protesta. Fa 38 anys la primera d’aquestes cartes- una resposta vigorosa contra l’ocupació i la guerra de desgast, enviada pels alumnes a Golda Meir, la primera ministra, va causar un rebombori.
Des d’aleshores hi ha hagut altres cartes, i a pesar de que l’escàndol no és el que era, l’objecció de consciència a Israel encara desperta la ira cruel dels que tenen pretensions de superioritat moral.
Omer em va contar que el moment crucial de la seva metamorfosi va ocórrer enguany, quan va visitar un poble palestí on l’exèrcit israelià havia bloquejat la carretera. Algú que ella havia considerat un enemic tota la seva vida va estar al seu costat i algú que suposadament l’havia de defensar va disparar contra ella.
“Estàvem asseguts devora la carretera parlant i els soldats varen arribar i després d’uns segons van rebre una ordre i ens van disparar granades de gas i bolles de goma. Em vaig quedar estupefacta: els soldats seguien les ordres sense pensar. Per primer cop a la meva vida, un soldat israelià va aixecar la seva arma i em va disparar.
I quan li vas contar al teu pare? “El pare estava sorprès i enfadat de que hagués anat allà i hagués posat en perill la meva vida. Després vam parlar molt. M’ha donat suport com a filla i tenim una bona relació, però indubtablement ell s’oposa al que faig i encara més al meu rebuig a servir a l’exèrcit”. “Al principi ell pensava que era una etapa de l’adolescència però més tard va entendre que això ve d’una part interior de mi. Ell i jo tenim un caràcter molt semblant. Jo també lluito fins al final per allò en el que crec. Però estem oposats ideològicament.
Quan li demano més coses sobre el pare, Omer somriu i no respon. Un rar moment de silenci. El 23 de setembre, ella es va negar a incorporar-se a files, va ser processada i enviada a presó durant 21 dies. Aquesta setmana tornarà a ser processada una altra vegada i una altra vegada fins que les forces armades o ella es cansin.
D’aquí dues setmanes, el meu propi fill Noam s’ha d’incorporar a files i jo l’acompanyaré al mateix centre on vaig veure Omer Goldman per darrera vegada. Al contrari que ella, Noam pretén fer el seu servei militar. Els entenc als dos.
Per Igal Sarna
The Sunday Times
12-10-2008 divendres 14 de novembre de 2008
Omer ha viscut tota la seva vida en un centre d’alta seguretat que ara ha esdevingut més aviat un enemic que un amic. El seu pare apareix als diaris com N. Era un oficial d’alt rang de la intel·ligència que va passar al Mossad i va ascendir fins que el 2007 va convertir-se en el secretari del cap del Mossad, Meir Dagan, considerat ara un dels homes en l’ombra més poderosos en el sistema de seguretat israeliana.
Es parlava que N, l’especialitat del qual és Iran, seria designat com a successor de Dagan, però Dagan no tenia cap intenció de retirar-se. Van sorgir divergències d’opinió entre els dos poderosos caps i N va renunciar el juny de 2007.
Aquest era el moment en què Omer, la seva filla de 18 anys, una noia aviciada del ric barri residencial de Ramat Hasharon començava a desviar-se de la trajectòria habitual que porta de l’educació secundària a l’exèrcit.
Paral·lelament a la lluita del pare i de la seva renúncia al Mossad, Omer es rebel·lava contra el camí que ell havia previst per a ella. Va anar a veure la vida palestina a l’altra banda del mur. Digueu això una rebel·lió adolescent contra el pare o una batalla pel cor del pare que havia deixat la llar.
Omer és una dels 40 alumnes que enguany va signar una carta de protesta. Fa 38 anys la primera d’aquestes cartes- una resposta vigorosa contra l’ocupació i la guerra de desgast, enviada pels alumnes a Golda Meir, la primera ministra, va causar un rebombori.
Des d’aleshores hi ha hagut altres cartes, i a pesar de que l’escàndol no és el que era, l’objecció de consciència a Israel encara desperta la ira cruel dels que tenen pretensions de superioritat moral.
Omer em va contar que el moment crucial de la seva metamorfosi va ocórrer enguany, quan va visitar un poble palestí on l’exèrcit israelià havia bloquejat la carretera. Algú que ella havia considerat un enemic tota la seva vida va estar al seu costat i algú que suposadament l’havia de defensar va disparar contra ella.
“Estàvem asseguts devora la carretera parlant i els soldats varen arribar i després d’uns segons van rebre una ordre i ens van disparar granades de gas i bolles de goma. Em vaig quedar estupefacta: els soldats seguien les ordres sense pensar. Per primer cop a la meva vida, un soldat israelià va aixecar la seva arma i em va disparar.
I quan li vas contar al teu pare? “El pare estava sorprès i enfadat de que hagués anat allà i hagués posat en perill la meva vida. Després vam parlar molt. M’ha donat suport com a filla i tenim una bona relació, però indubtablement ell s’oposa al que faig i encara més al meu rebuig a servir a l’exèrcit”. “Al principi ell pensava que era una etapa de l’adolescència però més tard va entendre que això ve d’una part interior de mi. Ell i jo tenim un caràcter molt semblant. Jo també lluito fins al final per allò en el que crec. Però estem oposats ideològicament.
Quan li demano més coses sobre el pare, Omer somriu i no respon. Un rar moment de silenci. El 23 de setembre, ella es va negar a incorporar-se a files, va ser processada i enviada a presó durant 21 dies. Aquesta setmana tornarà a ser processada una altra vegada i una altra vegada fins que les forces armades o ella es cansin.
D’aquí dues setmanes, el meu propi fill Noam s’ha d’incorporar a files i jo l’acompanyaré al mateix centre on vaig veure Omer Goldman per darrera vegada. Al contrari que ella, Noam pretén fer el seu servei militar. Els entenc als dos.
Per Igal Sarna
The Sunday Times
12-10-2008 divendres 14 de novembre de 2008
