Ros-Marbà
Anit vaig poder escoltar al Palau els cors de l'Orfeó Català. I em quede amb l'extraordinària novena simfonia dirigida pel mestre Ros-Marbà. Des del segon pis no pots veure molt de la gestualitat del director però avui l'han repetit el concert per televisió, l'acabe de veure, i és realment bonic veure un gran músic com ell tan emocionat com esgotat just després de dirigir una de les músiques més energètiques i exigents de la història.
Des d'allà dalt però vaig veure un detall que em va cridar l'atenció i que avui ha quedat reflexat en la retransmissió. Vaig veure com el mestre escoltava el Cant de la Senyera refugiat de la mirada de la gent, allà en el xicotet passadís que dóna accés a l'escenari. Em va semblar que ho feia emocionat i així ho és pel que he vist en la televisió. Per això em quede amb aquesta imatge: un dels grans emocionat per una música que significa tant per a la música i per al país, mirant-ho humil i discret des d'un racó. Supose que el Cant de la Senyera l'ha de dirigir sempre el director de l'Orfeó però anit hauria estat un detall bonic deixar-li la batuta a Antoni Ros-Marbà.
Des d'allà dalt però vaig veure un detall que em va cridar l'atenció i que avui ha quedat reflexat en la retransmissió. Vaig veure com el mestre escoltava el Cant de la Senyera refugiat de la mirada de la gent, allà en el xicotet passadís que dóna accés a l'escenari. Em va semblar que ho feia emocionat i així ho és pel que he vist en la televisió. Per això em quede amb aquesta imatge: un dels grans emocionat per una música que significa tant per a la música i per al país, mirant-ho humil i discret des d'un racó. Supose que el Cant de la Senyera l'ha de dirigir sempre el director de l'Orfeó però anit hauria estat un detall bonic deixar-li la batuta a Antoni Ros-Marbà.
