Ja ningú pot
sorprendre’s si diem que la manera com Catalunya resoldrà la qüestió de la
immigració, perfilarà el dibuix futur de la societat catalana. És per això,
perquè ens hi juguem tots massa, que hauríem de començar a parlar deixant de
banda els discursos políticament correctes i arraconar, també, les
argumentacions aparentment, i només aparentment, progressistes.
Entre els molts
elements que han de configurar aquest debat, destaca la qüestió religiosa. I de
forma especial, en funció de l’adscripció majoritària dels nous immigrants, la
qüestió de l’Islam.
Primer de tot
cal fer un exercici sinceritat amb nosaltres mateixos i amb la nostra tradició
mil·lenària: no som una societat laica. Malgrat els avenços que hem fet en el
camp polític, social i cultural, la tradició judeocristiana segueix pesant i es
fa evident en molts àmbits de la nostra vida quotidiana. Aporta, a més, un
prisma necessari per interpretar i entendre el nostre passat i, per tant, per dibuixar el nostre futur. És
evident, però, que en els darrers cinquanta anys aquest pes ha disminuït i que
això ha estat en benefici de tots i, de forma especial, dels més joves i de les
dones que viuen i treballen a Catalunya.
I precisament
perquè la nostra societat va patir durant els darrer segles els problemes
provocats pel nacionalcatolicisme, per la intromissió de la religió en la vida
social i política, hem de ser tan clars i tan ferms com calgui en el rebuig
d’aquelles interpretacions de l’Islam que impliquen, de forma evident, un pas
enrera en l’exercici de les llibertats personals de qualsevol persona que
visqui a Catalunya. I això no es contradiu amb l’observació, estricta, dels
drets elementals de tots i cadascun dels nouvinguts. I tampoc contradiu, és
clar, l’assumpció d’uns deures per part del nouvingut definits de forma clara,
transparent i democràtic des de la societat d’acollida.
Durant anys he
projectat i ralitzat projectes de cooperació internacional que m’han permès
conèixer de primera mà concepcions diverses de l’Islam en escenaris diversos.
Bòsnia, Txetxènia, Kosovo, Albània, Marroc, Afganistan i Pakistan són
territoris que m’han ensenyat concepcions diverses de la tradició i la pràctica
de l’Islam. Com passa sovint, i com gairebé passa en totes les religions, el
lideratge humà esdevé la clau de volta. Allà on s’han predicat concepcions més
obertes del fet religiós la vida social i política es desenvolupa amb més
facilitat que en aquells llocs on la religió marca i regeix la vida quotidiana.
Entenem que és
necessària una pedagogia que faci entendre que la llibertat de culte és un dret
individual, també col·lectiu, que cal que s’autolimiti amb l’exercici ple de
les llibertats personals de totes les persones en espais de llibertat i democràcia.
Una pedagogia, cal dir-ho, que s’ha de correspondre amb una xarxa de protecció
social que impedeixi que la religió, que les concepcions més sectàries de la
religió, es converteixin en refugi de la misèria i l’exclusió.
