El IX Congrés de la CGT de Catalunya que s'ha desenvolupat aquest cap de setmana a Lleida ha estat un nou pas per a la construcció i la consolidació de l'anticapitalisme, en aquest cas llibertari, als Països Catalans. Alhora, aquesta divisió evident que hi ha a l'organització s'aguanta per pinces en el sector que s'autoanomena negre. Això dels colors a mi em fa més que riure sol perquè per a alguns dir-se anarquista és tan fàcil com obrir la boca i deixar anar la paraula. No cal ser llibertari, ni assembleari, ni feminista (o no masclista, com vulgueu), només dir-ho i pugen al cel roig i negre. Per sort són quatre gats que ho fan així, però encara hi són. La majoria, a banda de dir-ho, ho és.
Vaig arribar a Lleida ben aviat, en cotxe, amb el Josep i música de Mar Otra Vez, Botifarra i Alaska, per si de cas. Salutacions amb gent de Lleida i del Baix Llobregat, abraçades, gent que em felicita (“per parlar clar d'una vegada”, diuen) i mirades evidents d'odi d'alguns altres que són, evidentment, hereus de don Vito... sense revolta al frenopàtic (referència literària-musical, és clar). Què hi farem! La màfia fa anys que no saluda, per tant res de nou sota el sol. Sí que sap greu que gent vàlida i lliure, bona gent, es deixi enredar i pensi que on jo dic “esclau” em refereixi a ells. Jo he estat esclau perquè em vaig plegar els raonaments simples i simplistes però no és esclau qui mira, pensa i veu. És clar que no, mano.
Quan entro a la sala que acull el congrés, es visualitza clarament que a la dreta del passadís d'entrada hi ha la majoria de sindicats de Barcelona i els seus voltants, Baix Llobregat, Badalona, Manresa, Sallent... A l'esquerra, la resta: Baix Camp Priorat, Ponent, Girona, Tarragona, Baix Penedès, alguns sindicats de Barcelona com Sanitat, Banca i Ensenyament... Molta gent de Lleida que retrobo i altra que feia temps que no veia. Dimecres, vam ser a Lleida amb l'Helena i la Berta i hi vaig fer la xerrada “Anarquisme i alliberament nacional” al Centre Social La Maranya. A la CGT de Lleida, la infectació és evident. Al costat dels vells sindicalistes ceneteros de tota la vida, hi ha les noves generacions de joves llibertaris, anticapitalistes, independentistes, revolucionaris... Ho vaig notar dimecres però ara aquí és evident. No hi ha espai per al desànim, això de la CGT de Catalunya té el futur assegurat.
Saluden al plenari els nous sindicats de Berga i de la muntanya de Lleida, que hi són com a convidats ja que no fa sis mesos que cotitzen.
Arriba l'hora de la veritat i es voten els informes de gestió de les diferents secretaries i una a una són aprovades, inclòs el de coordinador del “Catalunya”. El Sindicat d'Espectacles de Barcelona només ha votat en contra de la Secretaria de Comunicació i de mi mateix, en la resta s'abstenen. És la primera vegada en 12 anys que sóc en aquesta organització que s'aproven tots els informes. Algú parlava que això seria un passeig militar i evidentment no sabia que aquí som... antimilitaristes.
