Ja sé que és una heretgia, però els heterodoxos radicals -antics heretges- son els que han transformat les heretgies en incorreccions polítiques i el seu destí és ser cremats o bé a la foguera de les vanitats o bé a la pira dels oblits.
Alguna cosa hem avançat, i ja no ens unten amb brea per atiar el foc de la nostra destrucció sinó que prefereixen alçar un mur d’invisibilitat o fer servir un repel·lent anomenat pensament unidireccional que es distribueix sense recepta als papers de pública circulació, als altaveus de cridanera elocució, i als espais de temptadora vista que utilitzen els informadors de la ortodòxia demo-cràtica.
I a aquest punt del discurs és on calia arribar per apostatar de la democràcia, o en tot cas d’una democràcia amb tecnologia caducada i marca manlleva a Soló, que és qui la va inventar per causalitat (no per casualitat) i la va regalar amb elegant menyspreu de la patent i del copyright, en un acte de generositat que l’honora encara més davant les futures generacions, que havien de ser hel·lèniques, i no alièniques ni alienades.
Que desagraïts! La nostra
demo-cracia és una “demo” de demostració, com la mateixa paraula indica, i te
un curt període de funcionament gratuït, com totes les “demos”, mes enllà del
qual s’ha
Un heterodox actual és un anti-demòcrata a seques, sense oli lubricant que amoroseixi el sentit ple de la paraula, i un sensevergonya convençut que aguanta la mirada dels demòcrates prêt a porter o de disseny. L’heterodox és un apocalíptic, convers a la demo-acràcia, que prèviament ha recorregut per envitricollats viaranys el que suposava que era un camí ral, armat amb una confiança hel·lenica, i s’ha trobat dins el laberint del Minotaure, sense sortida.
Si abans ens prenien la paraula i ara ens la donen, no per això hem de concloure que el que tinguem a dir valgui la pena de ser dit. Si les enquestes ens qüestionen no és perquè hagin de manar les nostres respostes, si ens conviden a parlar no és per escoltar-nos, si ens atien a protestar no és per fer-nos cas, si ens consulten no és perquè opinem, si ens cedeixen espai per comentar no es perquè els il·lustrem.
La demo-acràcia és el desgovern del govern del poble que no governa, perquè no te mitjans al seu abast i perquè la acràcia s’ha emprat del govern. Això és un entrepà de paradoxes, sí, amb molt ketxup i picant que amaga l’insipidesa de la salsitxa.
Si la democràcia és paraula, escrit, o gest per guarnir la vara de govern amb borles daurades, el gaiato de pastor fa el seu fet sense tantes galindaines i les esfinx posen mes relleu a la superioritat, per aquest viatge no calien alforges.
Per tant, podriem tots
humilment callar, desinflar el gest i treure’ns les sabates, afluixar el
cinturó, i començar una abstinència
Tant informació sense substància, tanta entrevista sense visió, tanta declaració de desamor, tant farciment sense gall, tant gallet estarrufat de plomes, tanta paraula per no dir res ens condemna a la maledicció de Sísif, a les paraules relliscoses i les pedres rodolants.
Una mica mes de acràcia, si us plau, visc a la terra on mora el mal govern. Visca la terra, mori el mal govern!
