Sí, a mi també m’agradava La
Trinca. Tenia la cinta de casette que
regalava la caixa (prèvia imposició, naturalment), em sabia les lletresde les cançons gairebé senceres iconservo un gran record del concert que
van fer al camp de futbol delPujolet. Devia tenir 10 o 11 anys, aleshores,però aquell bona impressió del grup de Canet de mar m’havia durat
fins no fa gaire, fins l’any passat, concretament, quan vaig provar de mirar
aquest programa que fan a la tele en que uns benaventurats miren d’imitar els
integrants del grup tot repetint-ne els hits més coneguts. Em fa la impressió
que les úniques cançons que aguanten bé el pas del temps són les populars o
tradicionals, que La trinca, com a grup de revetlla i ball d’envelat que eren a
l’inici, van recuperar i popularitzar: Alegria, és festa major, prim, prim, prim i mort de gana, l’airet de la muntanya o el tren pinxo de banyoles. Les més o menys polítiques, tot i haver perdut,
evidentment, vigència i càrrega provocadora, encara es deixen escoltar, malgrat
que les lletres, que en el seu moment ens semblaven valentes i clarividents,
com La dansa del sabre, Com
el Far-west no hi ha res, L’OTAN o El
danubi és blau, ara les trobem més o menys simpàtiques
però clarament ingènues i superades.
Però és en l’àmbit de les costums
i, sobretot, la sexualitat, on La trinca no tant sols ha perdut tota la gràcia
sinó que produeixen directament vergonya aliena. Pensar que determinades
cançons van poder semblar, no fa tants anys enrera, divertides i provocatives
per a una part molt important de la població adulta d’aquest país ens explica
quin nivell de misèria moral ens van deixar 40 anys de dictadura. Que cançons
com La patata, no ve d’un pam, el baró de videt, trempera marinera o el tres camestriomféssin com ho van
fer ens demostra fins a quin punt havia fet forat la repressió i
infantilització imposats pel franquisme i els seus aliats ideològics .
Era la intenció del programa,
entenc,revitalitzar La trinca i,
fins i tot, reencarnar-los en tes cantants joves per situar-los, de nou, en el
panorama festiu del país. No hi tenen res a fer; el resultat serà exactament el
contrari: el concurs ha servit perquè molts dels que haviém mitificat aquell
grup de la nostra infantesa ens adonéssim quees tractava, bàsicament,d’una versió musical, nostrada i més o menys progre, això sí, de la cultura del destape, l’Esteso i el Pajares.
Per sort, avui, cantar en català
ja no és garantia d’èxit perquè són moltíssims els grups que ho fan de forma
espontània, i parlar de culs, pits i vàters ja només fa riure a alguns alumnes
de primària, i als seguidors de l’Albert Pla.
