Ara que tinc vint anys
Avui, vuit de febrer, algú molt important a la meva vida fa vint anys. He de marxar immediatament per assistir a una reunió i només tinc cinc minuts per reflexionar sobre una cosa tant transcendental com el curs de la vida i la relativitat del temps. Vint anys i cinc minuts: això és relativitat i no la d'Einstein. És molt senzill: quan jo tenia vint anys, i d'això ja en fa molts, tenia tota una vida per davant, la sang em bullia com al Serrat, els mesos eren llaaaargs i semblava que mai, però mai, arribaria a tenir l'edat que tinc ara. La casualitat ha fet que l'aniversari d'aquesta persona jove (la meva fillola, per què amagar-ho?) hagi coincidit amb una visita meva a l'oftalmòleg, per tractar-me d'unes dolències que no es tenen als vint anys. Què hi farem! No sé si s'imposa la resignació, l'optimisme o què. Tampoc podem tirar enrera, per tant, caldrà fer anar allò del carpe diem, viu la vida.
Se m'han acabat els cinc minuts de gràcia. Laureta, estimada, si llegeixes això, per molts anys. Viu tu també la teva vida, exprem-la com una llimona, i sigues feliç avui i sempre.
Se m'han acabat els cinc minuts de gràcia. Laureta, estimada, si llegeixes això, per molts anys. Viu tu també la teva vida, exprem-la com una llimona, i sigues feliç avui i sempre.
