Jo de petit em pensava que un ministeri era un misteri petit, però ara m'adono que és just el contrari: els misteris dels ministeris no tenen res de mini. Van amb una limusina que paga la geganta i són igualment gegantescos.
Quinze ministeris al caire d’un atac de nervis
N’era una vegada un país on el ministeri de defensa es dedicava exclusivament a missions de pau, però les relacions institucionals del govern amb els altres poders del sistema sovint frisaven una guerra soterrada sense quarter.
Mentre el ministeri d’hisenda per fer caixa estimulava descaradament la ludopatia, i el de consum de sotamà estimulava els excessos fins i tot en l’alcoholisme (prohibit només rere el volant), el ministeri de sanitat, deixant de banda si així augmentaria l’índex de depressions i/o suïcidis, s’havia entestat en salvar tot déu i per pebrots del tabaquisme, el sedentarisme i l’obesitat, malgrat que el d’economia afirmava que, si tothom arribava als cents anys, el sistema de pensions definitivament resultaria inviable.
El ministeri de medi ambient, d’altra banda, penalitzava el consum d’energia fòssil, però el d’infraestructures i transport només oferia alternatives sensates en un deu per cent del territori. El de treball, pel seu compte, tenia tanta feina ocupant-se dels aturats que no li quedaven forces per defensar els drets dels treballadors, però el d’indústria, més inextricable encara, s’arruïnava “ajudant” a empreses privades que havien dilapidat milions en el procés de privatització. El d’energia tenia vocació ecològica, però no podia tancar les nuclears perquè indústria s’hi oposava, i no podia sembrar el paisatge de camps eòlics ni de plaques solars, perquè la mateixa societat que s’empassava les centrals i les xarxes elèctriques, la pol·lució de les nuclears i de les tèrmiques, deia que “feien lleig”.
El ministeri d’educació, que subvencionava una munió de centres que després el desobeïen per principis, es vantava d’haver equipat les aules amb mitjans informàtics i els alumnes amb ordinadors personals, però no sabia ni exigir ni remunerar degudament els educadors, desesperats per una pèrdua d’autoritat absoluta i les agressions verbals i físiques dins els centres, cada dia més freqüents. El de cultura, que per qüestions lingüístiques fonamentalistes donava l’esquena a un terç de país, s’extenuava en premis i homenatges que sempre regaven els camps més famosos i abonats. El ministeri d’interior tenia la pitjor màcula a l’interior de les presons, condemnades a la superpoblació i la drogoaddicció, i el pitjor anatema en la burocràcia judicial, capaç de tancar algú entre reixes per conduir begut, fumat o esnifat, però també de deixar en llibertat “vigilada” els pitjors xoriços de les altes finances i les polítiques més baixes.
No cal dir que el ministeri de presidència concentrava tots els esforços en evitar una esquizofrènia col·lectiva de conseqüències incalculables, i en negar, totalment o a trossos, les patologies institucionals, judicials i socials exposades en aquest relat.
