Retornar a casa i retrobar-te amb la quotidianitat que, a
voltes, pesa prou, és tot un. Sort que lluny de casa tot s’aprofita i hom ve
ben proveït de liti, com les bateries de certs aparells. Retornar a casa des de
l’aire, travessant bancs de núvols densos com l’ànsia d’abandonar els grisos,
és un luxe, ja ho crec!, encara que te trobis amb el tros o el redol fet un
nyap, tot per desar i res dins la gelera. Demà és dilluns i mica en mica totes
les convencions aniran fent-se lloc a colzades. Resta, encara, la tarda del
diumenge que des que va ser parida és melangiosa de mena, la punyetera. El cap
va ple de controls aeroportuaris tan poc agradosos com humiliants, i de
pressions en cabina, i de canvis bruscos de temperatura, de sis secs com una
sola de sabata a disset humits fins als ossos. Retornar a casa després de tres
dies de badocar i de seguir el ritme que marca el no fer res més que passejar
és pesat. I tanmateix, l’efecte benefactordel parèntesi durarà uns quants dies. Quina sort!
