Així havia començat l’apunt. Volia escriure una carta oberta a l’ínclit Rodríguez Zapatero demanant-li que plegués. Me n’he penedit.
La situació de l’economia espanyola i la manca de bones expectatives acompanyada del convenciment que el President del Gobierno de
Ben pensat, la carta és sobrera. Si fent cas de la petició, decidís plegar demostraria una sensibilitat i una capacitat d’escoltar que ja li haurien impedit d’arribar a una situació tan patètica.
Mesos abans de l’esclat de la bombolla financera, la premsa especialitzada, com The Economist, ja advertia el Govern espanyol de la bombolla immobiliària que s’estava covant. Ni cas.
Quan ja la crisi era evident, el President Zapatero seguia sense escoltar els seus assessors i tot el món sensat que explicaven que Espanya no escaparia de cap manera de la crisi. Eren els temps durant els quals es vantava de tenir el millor sistema financer del món.
Amb aquests antecedents, he decidit d’estalviar-me la carta i no pas perquè no estigui convençut que el millor seria que dimitís, sinó perquè tinc per cert que no escoltaria la petició. Perquè quan un està en un núvol ni veu el que passa ni escolta els qui ho expliquen.
Esperem que Déu hi faci més que nosaltres. Cal pensar que alguna cosa va demanar Zapatero durant el national prayer breakfast envoltat de la “crème de la crème”
