Periodisme
Agraeixes que algú et faci un elogi com aquest. Necessites posar-te nostàlgic. T'agrada que t'enviïn correus o et pengin comentaris en què un et diu que ha plorat d'emoció, l'altre que ha somrigut, i uns quants que fa quinze anys érem l'òstia i encara ho som. En Cuyàs, en Flores, en Quico, l'Oriol, en Xevi, la Montse, l'Ana, en Grau... i ara aquest apunt d'en Francesc Ponsa [bloc], periodista que estima el Maresme i la seva gent. Per què no ens ho hem de dir? Allò va ser important per a nosaltres. Però, com diu la cantarella dels santeros quan la festa decau, "no n'hi ha prou!"
Hi ha un esperit, una passió, un impuls que no s'apaga, perquè això del periodisme és un compromís vital. I si t'estimes el teu territori, el periodisme de proximitat és brutal. I si t'estimes el país, també. Abans era tradicional i ara és dospuntzero. Però sempre amb els mateixos paràmetres, amb les mateixes ganes de comunicar, de saber coses i compartir-les. Primer saber coses, després fer-les córrer. I si pel camí aconsegueixes fer trempar algú, connectar, crear una comunitat, conrear també algun enemic, llavors és sensacional, no?
Perquè no es pot tenir audiència generant indiferència. La indiferència és inofensiva, letalment inofensiva. Tenir enemics és sinònim d'autenticitat, de risc i honestedat. El periodisme si no fereix és trampós. Si fereix massa o només fereix, és infame. Cal trobar aquell punt just d'equilibri. Primer que et respectin, que sàpiguen que saps o fins i tot que es pensin que saps més del que realment saps. Fer una miqueteta de por. Llavors ve el pacte, perquè si una entrevista és una concessió de l'entrevistat, el teva-meva del bon periodista amb les seves fonts és un clàssic acceptable si és honest, sempre i quan prevalgui l'interès de la comunitat, els que et llegeixen, t'escolten o et miren, o tot alhora ara. Hi ha qui no ho entén, això. Qui confon l'interès general. Si no tens clar l'horitzó, és fàcil de perdre's en el viatge. Hi ha massa riscos que posen en perill el compromís amb la comunitat. Massa misèria humana, vanitat i perversió dalt de l'escenari.
Però si fa quinze anys ho fèiem bé, ara encara més.
Hi ha un esperit, una passió, un impuls que no s'apaga, perquè això del periodisme és un compromís vital. I si t'estimes el teu territori, el periodisme de proximitat és brutal. I si t'estimes el país, també. Abans era tradicional i ara és dospuntzero. Però sempre amb els mateixos paràmetres, amb les mateixes ganes de comunicar, de saber coses i compartir-les. Primer saber coses, després fer-les córrer. I si pel camí aconsegueixes fer trempar algú, connectar, crear una comunitat, conrear també algun enemic, llavors és sensacional, no?
Perquè no es pot tenir audiència generant indiferència. La indiferència és inofensiva, letalment inofensiva. Tenir enemics és sinònim d'autenticitat, de risc i honestedat. El periodisme si no fereix és trampós. Si fereix massa o només fereix, és infame. Cal trobar aquell punt just d'equilibri. Primer que et respectin, que sàpiguen que saps o fins i tot que es pensin que saps més del que realment saps. Fer una miqueteta de por. Llavors ve el pacte, perquè si una entrevista és una concessió de l'entrevistat, el teva-meva del bon periodista amb les seves fonts és un clàssic acceptable si és honest, sempre i quan prevalgui l'interès de la comunitat, els que et llegeixen, t'escolten o et miren, o tot alhora ara. Hi ha qui no ho entén, això. Qui confon l'interès general. Si no tens clar l'horitzó, és fàcil de perdre's en el viatge. Hi ha massa riscos que posen en perill el compromís amb la comunitat. Massa misèria humana, vanitat i perversió dalt de l'escenari.
Però si fa quinze anys ho fèiem bé, ara encara més.
