Maragall i la ginesta
Tercera conferència sobre pensadors catalans al CaixaForum de Tarragona. Avui, Toni Sala (el que va escriure Petita història d'un professor de secundària) ha parlat de Joan Maragall. Més de l'ideòleg i pensador que de l'home o el poeta, i ja està bé així. El Maragall més popular, el de "La vaca cega" o "La sardana és la dansa..." ha deixat fins a cert punt en un segon terme, en l'imaginari col·lectiu, un Maragall ideòleg a vegades difícil d'entendre en la seva complexitat.
Despista una mica que aquell home d'extracció i aspecte burgesos, que deixà tretze fills, tingués plantejaments innovadors, rupturistes o polèmics amb fets i qüestions dels convulsos anys que li va tocar viure: la violència anarquista de finals del XIX (Maragall era al Liceu el dia de la bomba, detall que jo desconeixia), el creixement del catalanisme, la Solidaritat Catalana, la Setmana Tràgica (que motivà que escrigués uns articles molt crítics amb la burgesia de l'època, fins al punt que Prat de la Riba impedí la publicació d'un d'ells).
Sala ha anat llegint diferents fragments d'articles de Maragall, donant sempre voltes a la idea de l'encaix de Catalunya a Espanya: la Catalunya puixant contra l'Espanya decadent del 98, l'intent de que aquesta entengués aquella... Les seves formulacions van ser innovadores en el seu moment i, de fet han perdurat fins els nostres dies, quan el seu nét intentà, per última vegada, que Espanya ens escoltés. Propugnava una independència cultural i espiritual de Catalunya, però no política, impensable en aquells moments. Al contrari, tant podia escriure "Visca Espanya"(una certa idea d'Espanya, és clar) com proclamar en un dels seus versos més coneguts "Adéu, Espanya" (de nou, una certa idea d'Espanya). És conegut també el seu posicionament iberista.
I com era el catalanisme de Maragall? Doncs el catalanisme basat en la ginesta. Ni en el dret, ni en la història, ni en la societat, ni en l'ètnia: en la ginesta. "Catalunya és Catalunya perquè fa olor de ginesta". Una manera ben poètica de tractar una qüestió tan transcendental.
Despista una mica que aquell home d'extracció i aspecte burgesos, que deixà tretze fills, tingués plantejaments innovadors, rupturistes o polèmics amb fets i qüestions dels convulsos anys que li va tocar viure: la violència anarquista de finals del XIX (Maragall era al Liceu el dia de la bomba, detall que jo desconeixia), el creixement del catalanisme, la Solidaritat Catalana, la Setmana Tràgica (que motivà que escrigués uns articles molt crítics amb la burgesia de l'època, fins al punt que Prat de la Riba impedí la publicació d'un d'ells).
Sala ha anat llegint diferents fragments d'articles de Maragall, donant sempre voltes a la idea de l'encaix de Catalunya a Espanya: la Catalunya puixant contra l'Espanya decadent del 98, l'intent de que aquesta entengués aquella... Les seves formulacions van ser innovadores en el seu moment i, de fet han perdurat fins els nostres dies, quan el seu nét intentà, per última vegada, que Espanya ens escoltés. Propugnava una independència cultural i espiritual de Catalunya, però no política, impensable en aquells moments. Al contrari, tant podia escriure "Visca Espanya"(una certa idea d'Espanya, és clar) com proclamar en un dels seus versos més coneguts "Adéu, Espanya" (de nou, una certa idea d'Espanya). És conegut també el seu posicionament iberista.
I com era el catalanisme de Maragall? Doncs el catalanisme basat en la ginesta. Ni en el dret, ni en la història, ni en la societat, ni en l'ètnia: en la ginesta. "Catalunya és Catalunya perquè fa olor de ginesta". Una manera ben poètica de tractar una qüestió tan transcendental.
