És el que importa, senyor jutge?
Era al llit, dormida, endormiscada, no ho sabrem, és rellevant?. Els fills, joves adolescents, eren a casa, dormien. La porta tancada amb clau, la balda passada, com cada dia i cada nit des de feia molt de temps. Des que el va denunciar per amenaces, des que trobà forces per a demanar el divorci, "et divorciaràs?, abans et mato!"... Els fills dormien. Ell tenia claus de la porta, l'obrí en silenci, com un lladre amb la tarja de plàstic va fer saltar la balda i entrà al dormitori. Potser dormia o es despertà de sobte per la bafarada de l'alè temut... Això importa, senyor jutge?...
A cops de puny i puntades de peu l'estaborní; els crits despertaren els fills, .
mare!, mare!, era al terra com una gran nina trencada, el peu d'ell sobre el coll ofegant-la, la serra o el tallador de carn a la mà, pare!... fent el cor fort li prengueren l'arma. Cridaven socors, eren les 4 de la matinada. La policia no tardà en arribar.
És avui una dona tetraplègica, ja no té llàgrimes que plorar ni mans útils per a eixugar-les.
No, senyor jutge, no podem saber si la mare estava adormida o desperta o endormiscada. És important?..., només sabem que sempre vivíem amb por, aterrits, malgrat l'ordre d'allunyament. No, no puc recordar , senyor jutge, només recordo cops, crits, el meu cos rebentat al terra. El cor em saltà del pit, l'he perdut, ja no en tinc, no me'l sento. No em veu, senyor jutge?, jo no era aquesta, jo podia caminar, vestir-me, rentar-me, riure, plorar, abraçar els meus fills... Per què em pregunta si dormia?... Eren les 4 de la matinada. Entrà com un lladre, volgué matar-me. Ho aconseguí. No visc.
(El Tribunal Suprem ha rebaixat cinc anys de presó a l'home que deixà tetraplègica la seva dona. No s'ha pogut demostrar que ella dormia; el Tribunal ha sentenciat que el maltractador no cometé l'atac amb "traïdoria".)
mare!, mare!, era al terra com una gran nina trencada, el peu d'ell sobre el coll ofegant-la, la serra o el tallador de carn a la mà, pare!... fent el cor fort li prengueren l'arma. Cridaven socors, eren les 4 de la matinada. La policia no tardà en arribar.
És avui una dona tetraplègica, ja no té llàgrimes que plorar ni mans útils per a eixugar-les.
No, senyor jutge, no podem saber si la mare estava adormida o desperta o endormiscada. És important?..., només sabem que sempre vivíem amb por, aterrits, malgrat l'ordre d'allunyament. No, no puc recordar , senyor jutge, només recordo cops, crits, el meu cos rebentat al terra. El cor em saltà del pit, l'he perdut, ja no en tinc, no me'l sento. No em veu, senyor jutge?, jo no era aquesta, jo podia caminar, vestir-me, rentar-me, riure, plorar, abraçar els meus fills... Per què em pregunta si dormia?... Eren les 4 de la matinada. Entrà com un lladre, volgué matar-me. Ho aconseguí. No visc.
(El Tribunal Suprem ha rebaixat cinc anys de presó a l'home que deixà tetraplègica la seva dona. No s'ha pogut demostrar que ella dormia; el Tribunal ha sentenciat que el maltractador no cometé l'atac amb "traïdoria".)
