Des
que vaig saber que tindria l’oportunitat de parlar a la Barcelona Negra m’ha
rondat una qüestió de difícil resposta. De quina manera es relacionen les meves
novel·les històriques amb el gènere negre? Intentaré, sense fer-me massa
extens, respondre aquesta pregunta des del meu punt de vista.
En
un principi, després de crear els cels, la terra i tots els seus complements,
Déu va crear l’ésser humà a la seva imatge i semblança, potser perquè la
novel·la negra necessitava una base sòlida per desenvolupar-se... És més que
possible que si digués això cap detector de mentides em deixaria en evidència.
Les primeres ficcions que recordo, les primeres que em van influir, van ser les
de caire fantàstic i les negres i policials. Fos a través del cinema o partint
de allò que dèiem novel·les de quiosc –sí, Clark Carrados i companyia- fins
descobrir els clàssics americans de la primera meitat del segle XX.
D’entre
els temes universals, aquells que interessen a qualsevol tipus de lector o
lectora, hi ha sens dubte un que suscitaria unanimitat absoluta: la vida i la
mort. Les novel·les negres porten sovint aquest tema al límit i són capaces de
sorprendre la nostra capacitat de resistència, o d’oblit, davant l’infortuni. És
aquest tema, la vida i la mort, el que connecta el gènere proposat pels
organitzadors amb la gran ficció de tots els temps. Però la proximitat als
límits que sempre ha demostrat la novel·la negra es converteix en un element
cabdal per provocar el nostre interès.
Si
no crec gaire en els gèneres, difícilment podria creure en els subgèneres.
Penso que, per damunt de tot, som escriptors, que segons el nostre interès en
cada moment podem escollir una direcció o una altra, però sóc també un creient
fervorós de la contaminació. Sent així, no puc estar més d’acord amb
l’encapçalament d’aquesta taula rodona: Intriga i Història, totes dues
barrejades, contaminant-se entre elles, fent saltar els límits, doncs, em
semblen una copulació ben avinguda...
En
una ullada ràpida a la meva obra, podria parlar de fenòmens estranys. D’una
banda, quan vaig intentar el camí de la novel·la negra –el 1997 amb La mort salobre- la crítica va celebrar
àmpliament el meu encert, però lectors i lectores no es van sentir al·ludits.
Ara, amb les meves darreres novel·les –Els
secrets de la reina i El somni de
Tàrraco-, que exploren dues èpoques cabdals de la nostra història, l’any de
la pesta negra a Catalunya en l’època medieval i l’estada de l’emperador Octavi
August a Tàrraco durant el segle I a.C. he tingut el plaer d’acostar-me als
lectors.
Totes
dues novel·les tenen la intriga com a fil conductor de la trama. Els secrets de la reina parteix de
l’estranya mort d’Elionor de Portugal, esposa de Pere IV el cerimoniós; El somni de Tàrraco de la mort del governador
d’aquesta ciutat, contrari als moviments impulsats per alguns senadors romans
per tal d’aconseguir augmentar la producció d’oli a la Península, atès que la
Bètica ja no era capaç d’abastir la voracitat de Roma.
Són
novel·les històriques, doncs, però també peces narratives on la intriga i
l’assassinat tenen un paper cabdal. Les converteix això en novel·les que
s’acosten a la literatura negra o policial. No ho crec, però per una qüestió
que podem discutir. Si en alguna cosa puc creure és en la Novel·la amb majúscules.
Si algú em diu que la darrera obra de Fred Vargas, Un lloc incert, o Mystic
River, de Dennis Lehane, per només posar dos exemples, no són novel·les amb
majúscula dubtaré amb molt de respecte de les seves facultats com a lector.
Per
tant, descreure dels gèneres em porta a parlar de novel·les bones i novel·les
dolentes, de novel·les que es poden acostar més o menys a algunes tendències
narratives, però sense deixar de preguntar-me: Assoleix aquesta obra els mèrits
suficients per satisfer la meva voracitat lectora? Si és així, sigui del gènere
que sigui, per a mi serà una bona o, segons els casos, una gran novel·la.
Hi
ha un altre aspecte que voldria assenyalar i que em sembla de vital
importància. I té a veure amb els escenaris de la novel·la.
La
novel·la negra reflecteix, com poques altres tendències narratives, la societat
actual. Els autors fan un intensa recerca en el moll de l’ós de les nostres
maneres de vida. És un document viu de l’estat de l’ésser humà d’aquest
començament de segle. La novel·la històrica, a través de complexos procediments
de documentació i estudi, vol fer-nos una proposta possible sobre societats
anteriors.
Tenim
aleshores dos tipus de novel·la amb un objectiu semblant: Crear realitats
paral·leles a la nostra que ens parlen d’un tema comú, la societat, l’ésser
humà i les seves crisis, els seus encerts, les seves decepcions. És en aquest
punt on la novel·la negra i la històrica es troben més properes, més encara que
en els morts que puguin compartir.
A
més a més, per acabar aquesta petita intervenció, voldria dir que hi ha un
altre aspecte que em preocupa especialment quan llegeixo novel·les i quan les
escric. Es tracta d’un tema que afecta tant a les novel·les històriques com a
les novel·les negres: la comprensió. Què entenc per comprensió?
Escrivint
novel·la històrica, després de procesos de documentació que de vegades superen
una mica les capacitats humanes, albergo la sensació cada cop més creixent de
tenir una idea clara sobre com alguns dels nostres col·legues de professió
s’equivoquen en els seus càlculs. Sempre des del meu punt de vista, l’experiència
com a escriptor de ficcions i també com a lector em porta a pensar que sovint
fem un gra massa a l’hora de calibrar la importància de l’erudició.
L’erudició
té a veure amb una època en que les dades romanien més amagades i no sempre fa
un bé a la novel·la. L’erudició sobre paper de molts novel·listes històrics
entrebanca la trama, impedeix que el lector pugui gaudir amb el que al
capdavall és una ficció, un artifici literari que té la voluntat d’entretenir.
Per
això, la meva proposta, aquella fórmula amb la qual intento portar a terme les
meves novel·les, és la comprensió. Em sembla infinitament més important
entendre l’època on vols que passi la teva novel·la que incloure una infinitud
de dades, dins les quals és molt probable que el lector és perdi després
d’avorrir-se o a l’inrevés.
L’escriptor
està obligat a crear un ens autònom de la realitat perquè això és el llibre,
una mena de planeta llunyà amb la seva atmosfera, la seva flora i la seva fauna
pròpies, un artifici de llenguatge que ha de ser autosuficient i autònom.
Aconseguir aquesta atmosfera pròpia per a les nostres novel·les mostrant
l’erudició és una empresa vana. Pel contrari, qualsevol lector o lectora
agrairà que l’escriptor s’hagi esforçat per entendre l’època on es desenvolupen
les seves històries, per elaborar una idea pròpia d’aquells instants i
convertir-la en els punts de partença i d’arribada de la seva novel·la.
Tanmateix,
si parléssim de novel·la negra, segons crec, aquesta idea ens serviria
igualment. L’escriptor està obligat a elaborar una sèrie de conceptes
abastadors sobre la societat o l’ambient on vol que passi la seva obra. Perquè
en aquesta mena de deïcidi que molts practiquem el més important no és que les
nostres creacions siguin o no creïbles des del realisme o la imitació sinó que
l’atmosfera del planeta/artifici/novel·la que proposem facin possible la seva
credibilitat.
X. R.
Trigo
