Tu condueixes amb la prudència que practiques en els moments d’alt risc quan et tems que naveg per contrades tòxiques que no conec, que m’estavell per baixos perillosos que no veig, que faig aigües entre ones de tempesta que capgiren el cos i l’esperit i em deixen com una despulla que, com que no troba cap lloc on arrecerar-se de la intempèrie, no sap fer altra cosa que barrinar amb paraules tota casta d’esdeveniments que dins aquella insondable solitud li facin una mica de companyia. Com el vent, no el sents aquest vent encès que xiula entre nosaltres quan has aturat el cotxe en aquesta plaça rectangular d’un barri que sembla abandonat, a aquesta mala hora de la matinada, no sents el vent que em duu tota casta de records dels llocs que ha travessat: la pudor escarrufadora de la carn cremada dels morts d’un atemptat qualsevol, tant quotidià com ignorat, a Bagdad, la terra de les mil i una nits, el gel esmolat d’un cim ple de neu dels Càrpats on uns alpinistes, dona i home, es diuen que s’estimen penjats a milers de metres de la terra ferma, la barreja de músiques que tocaven els inventors d’unes noves relacions, d’uns nous sexes, d’uns nous cervells, els avançats d’un melting-pot estel·lar, fa unes nits a Berlín, les llàgrimes aspres d’un perruquera siberiana que es talla les venes dins la banyera perquè el seu promès l’enganya amb la seva pitjor amiga, la besada amb llengua enlluernadora i sorprenent de dues dones en un mirador de ferro rovellat al turó de Graça com un camafeu de la felicitat, la innocència en punt d’aquesta al·lota jove i antiga, sensual i mística, incisiva i càlida, secreta i embolicadora, autèntica i solar que em ve darrere i em diu amb veu un poc ronca i un somriure obert, que el lloc li sembla inquietant i descoratjador com aquest mal final que li he contat, un mal final que no lliga res, que no et fa sentir gens de pena ni d’alegria, un mal final que no s’entén, no escoltes tot això dins una estranya solidaritat de les coses i de les fetes en la cançó del vent?

Però si és el principi, li dic amb la boca petita del caminador que avança damunt la capa primíssima de lava no gaire refredada que en qualsevol moment es pot rompre i passar per ull dins un fondal de foc, i torn a repetir “però si és el principi” amb un arrossegall de frases en què intent justificar el meu estat de confusió, la meva manera maldestra d’intentar fer de la felicitat un espectacle, d’amollar mitjançant el personatge d’aquella al·lota que ets tu l’energia de la meva regeneració, aquesta que vaig tornar a descobrir quan escoltàvem “Moon river” dins el llit, tu reposaves el cap damunt la meva espatlla dreta, defora, rere els vidres nus, queia la pluja lentament, respirava el teu perfum i sabia ben a les clares que era la teva pell que m’havia fet conèixer el meu, primer amb desconfiança, després amb reconeixement, i volia eternitzar aquell instant com a xifra del meu amor. “Però si és el principi”, vaig tornar a repetir en un estat de somnambulisme que m’envaïa amb el ritme de les envestides del vent, i et vaig veure aïllada, assaborint les senzilleses d’aquell barri pobre però ple de la tendresa humida d’aquests murs escrostonats pel temps que tu acaronaves en un ball de tactes mentre em menjaves l’orella amb aquelles paraules càlides, acollidores, complaents i generoses que es passejaven pel meu cos i em creaven l’eufòria de sentir que et tenia a prop en moments tan plens de malviure, i que això era el que havia de cantar mentre en sabés: l’amor de cada dia, fou precisament això la llavor del meu relat sobre la intemporalitat que fundà una de les primeres “converses llargues”, les famoses “converses llargues” que tu batejares amb aquella forma de denominació tan obsessiva que practicaves i que em deixava siderat, esmaperdut, badocant com un titella davant la teva capacitat de designar, sí, una conversa llarga, i nocturna, semblava que només vivíem dins la nit americana, en què feres tot un conjunt de monuments seculars, monuments als morts anticipats que record ben clarament.

No sé si era la mateixa nit del viatge en cotxe cap al final que era un principi, no, no ho era, però no puc recordar el lloc i les circumstàncies més o menys exactes, encara que sé que feia poc que m’havies parlat d’un d’aquells “jousjocs engendradors” teus, on hi sortia una església, amb una imatge d’una santa màrtir al fons d’un altar que et produïa fascinació, i on veies una monja que cada vespre resava al costat de la teva capella amb una immobilitat d’estàtua davant aquell tabernacle en què segons la teologia hi ha la “presència real”, sí, va ser en aquella estació amorosa quan ens sabíem presència real amb les reciprocitats del misteri que em digueres els mots que podrien encloure un dels fins més nobles del nostre amor en un territori més enllà dels plaers fugitius: “Infantar en la bellesa”. Serà el títol novell d’aquesta festa de l’amor de cada dia que començaré tot seguit.

Post scriptum fet tot d’una: Hi haurà la música de Henry Mancini “Moon river”, que subratllarà per davall les confiances del sublim i l’ordinari dins aquesta maquinària de la vida i les seves metamorfosis anomenada amor. Un berenar. Taula de salvació de cada batec. Custòdia d’històries d’ara i suara. El dir sobre el dit.

[Text publicat al suplement La almudaina del Diario de Mallorca el 31 de gener de MMX]