Un passat que, en el darrer cap de setmana, ha donat tombs per aquests móns fronterers on, la cultura es marida amb les emocions i els sentiments, per ensenyar-nos com la realitat és una mar de percepcions que, la proximitat i l’optimisme, ajuden a fer dolç, mariner i sensual.
Aquest és l’aprenentatge que hom es troba a la Casa de los Cuentos gracienca una nit qualsevol d’hivern. Al carrer, el fred et faria estar a casa, i el cansament potser et dóna borrissols de son que reforcen la força de llar. Per això, es bó deixar-se marinar pel Nadim i la Carol i el suau balanceig dels seus sons de temàtica moderna i sonoritat poètica, pacífica i tradicional.
Tant pacífic i tradicional com aquell home que va ser capaç de canviar el món, simplement amb el perdó i la comprensió. La comprensió del pres sotmès, però amb ànima pròpia, enfront del carceller sotmès a les seves pors i al company corromput pels mateixos impulsos.
Impulsos, els de la por, que són inexistents quan les accions de l’home les domina l’amor.
L’amor que em mou a baixar a El Vendrell per veure una d’aquelles obres de teatre que, any rere any, i des de temps perduts en la memòria, es representa en mil-i-un racons de Catalunya i que, amb iconografia cristiana, representa la lluita entre l’amor i la por, la por que engendra odi, l’odi que genera rebuig, confrontació i mort.
Sal de Mar, Invictus i Els Pastorets del Vendrell, tres joiells d’un mateix penjoll, el penjoll que, així ho volguem tots, ens ajudi a ser més bons i menys porucs. Ja que la bondat és filla de l’amor, de l’amor que ajuda a tenir força. Força per casar els pols oposats. Per casar-los i aconseguir els més grans propòsits, aquells que sempre s’ha dit que ens fan bons.
Un cap de setmana de maridatge, doncs, i que em torna al cap al peu de la perera d’un hort de Taradell. Enfonso la mà a la terra humida i miro un cel farcit d’estels.
Cel de dolç passat que engendra un present joliu i permet pensar en futurs de grandesa, perquè, com he llegit per algun lloc, els somiadors d’ahir són els pares de l’avui, i els somiadors d’avui podem ser els pares del demà. Perquè
En aquesta nit que em cobreix,
negra com gola de llop,
agraeixo el que els déus han fet
per la meva inconquerible ànima.
Caigut en el llot de les circumstàncies
no he fet ni una ganyota, ni he cridat de dolor.
Dins dels rius de sang on l’atzar em porta
el meu cap sagnant i obert, resta dret.
Més enllà d'aquest cau d’ira i llàgrimes
teixit per l’Horror de le tenebres,
l’amenaça dels anys que passen,
em troben i em trobaran sense por.
No importa lo estreta que sigui la porta,
ni els càstigs que m’imposin,
Jo sóc l'amo del meu destí:
Jo sóc el capità de la meva ànima.
Poema atribuit a Mandela pels guionistes d’Invictus
