La festa s'ha acabat. Així es resumeix la fi d'una etapa de "flors i violes", "campi qui pugui",
En definitiva un temps en que tot semblava possible i tothom va estirar més el braç que la màniga (fins i tot els governs). La crisi, al nostre país, serà com van anunciar alguns gurus econòmics llarga i dolorosa, possiblement fins més enllà de l'any 2012, perquè és una crisi estructural. Ara no ens toca altra solució que estrenyèr-se el cinturó. I el cinturó ens l'hem de cenyir tots. Però això ho ha entés el govern català?
Si ens fixem en els diners que rebran, enguany, els centres educatius (capítol II), hauríem de dir que si. Tots els centres de Catalunya han patit retallades importants (centres de 900 alumnes i 100 professors rebran 25.000€ menys que l'any 2009).
Però en canvi, el mateix departament d'Educació, vol avançar per aquest mes de març la implantació de les pissarres digitals als centres que ho havien de fer el curs vinent. Què significa aquest avançament? A part d'una irresponsabilitat pedagògica (canviar a meitat de curs tota la didàctica), suposa un altra irresponsabilitat: política.
El fet d'avançar significa que aquesta obra costarà més diners (més gent treballant més hores per fer totes les instal.lacions), i això de retruc vol dir més dèficit públic. Un departament que utilitza el 10% del seu pressupost total per pagar les substitucions dels docents de baixa, disposa dels diners per fer aquesta inversió ara? Amb total seguretat no. Ni ara ni al setembre ni l'any vinent.
I com ho pensen pagar? Les paraules del conseller Maragall, ahir, en el sentit que el poble català està cansat d'artefactes polítics inestables, per referir-se al tripartit, pot explicar les intencions del govern català.
No pensen pagar. L'últim que buidi els calaixos i que pagui el que vingui. Una estratègia política que demostra la gran responsabilitat d'aquest govern en un temps de crisi total.
