La vida que no s'acaba mai
Ha mort la mare de la seva amiga, n'A l'abraça, parlen de les circumstàncies del fet però sense fer-ne una narració, el seu caràcter vol allunyar-se aviat de la mort i tornar a la vida, jo pens en el quadre que tenim a casa, el quadre tan alegre d'uns codonys damunt d'una taula, i que l'amiga de n'A veié pintar per son pare, que morí anys enrere, i pens que el quadre ens fa companyia perquè n'A el coneixia, i en haver conegut algú i tenir devora una cosa feta per ell, una cosa que pot ser o no artística, perquè l'art és un afegitó de la mirada, aqueixa cosa pren un sentit nou que no tendria si no haguéssim conegut l'autor, aqueixa cosa no és mai trista, tot i que l'autor s'hagi mort, i menys encara si són uns codonys, també podrien ser unes llimones, o unes mandarines, no sé si unes magranes, que tenen una corfa tan autumnal, i aleshores la seva amiga li diu a n'A m'agraden les arracades que dus, i n'A se les treu i les hi regala, i ens acomiadam, sense veure la mare morta, perquè no hi és, ella no ho hagués volgut, diu la filla, nosaltres sempre hem sigut així, una mica peculiars, però jo no ho pens, i en tornar cap al cotxe, caminant ja de nit, n'A em diu que la llum blanca al final del túnel no és tal llum blanca sinó la conseqüència de la manca d'irrigació sanguínia a la retina en el darrer moment, i jo pens en els codonys sobre la taula, o en unes mandarines, la vida que no s'acaba mai.
