«Avui dia és freqüent que els pares i els avis idealitzin les formes d'oci anteriors a les consoles i als jocs d'ordinador, com si abans dels anys vuitanta -i, ja posats a dir, durant segles- s'estengués una edat d'or on els infants i els adolescents s'entretenien dolçament i espontània en jocs que els formaven per integrar-se en la societat de manera pacífica. La realitat, però, és una altra, si més no a la Figueres dels anys setanta. (...) »No es podia córrer, no es podia jugar a boles, no es podia parlar amb nenes -que tenien torns i espais separats al pati-, i el primer que feien els estudiants quan arribaven a l'escola era formar en columnes, pujar en formació fins al hall i cantar-hi himnes feixistes. ¿Qui els pot retreure que reaccionessin amb l'agressivitat pròpia dels cadets d'una escola militar? Afegim-hi les pràctiques docents, que anaven en el mateix sentit. (...) »Però en Richelieu i en Rochefort [malnoms de dos mestres del centre] no eren pas les figures més temudes del col·legi Sant Pau. Aquest honor requeia en el director. Quan un alumne cometia alguna malifeta de grau superlatiu, el mestre el conduïa fins al despatx del cap suprem, on tot indicava que es duien a terme cerimònies coercitives d'una certa sofisticació, que extreien gran part de poder del secretisme. Comparada amb l'amenaça omnipresent i difusa del director, la quotidianitat repressiva dels mestres resultava més benigna.(...)Conscients de la seva eficàcia exemplar, els mestres l'utilitzaven profusament en forma d'amenaça. És probable que aquesta insistència contribuís a gravar en la ment d'aquells nens la vinculació entre la direcció i l'horror.
(...)
»Com que la jubilació del director era imminent, els mestres van convidar els alumnes a contribuir econòmicament a un regal de comiat. En Jordi no sabria dir si ho havia somiat o si ho confonia amb les col·lectes practicades amb motiu del Domund, però guarda a la memòria la imatge d'una llarga corrua de nens dipositant diners en una capsa, diners que es van acabar transformant en un sumptuós rellotge d'or. Tot plegat va tenir uns efectes didàctics notables. Aquells nens van aprendre que vivien en un món en què calia mostrar agraïment a qui els feia el favor de terroritzar-los. (...) »Era una època singular. Els universitaris participaven en manifestacions prohibides, repartien octavilles i corrien davant de la Policia Armada, però aquells escolars continuaven vivint com si la guerra civil s'hagués acabat l'any anterior. »Un bon dia, sense consigna ni organització prèvia, el retrat del general Franco que estava penjat damunt la pissarra va quedar blanc: les boletes de paper ensalivades havien trobat un objectiu comú. Per molts participants, aquella sarbatanada [amb tubs de bolígraf usats a la manera d'una sarbatana] col·lectiva va ser la primera activitat antifranquista, potser de les més espontànies de la Transició, més meritòria encara tenint en compte l'ambient del col·legi. »Eren temps d'impunitat. Qualsevol estudiant tenia el dret d'atacar-ne altres de més dèbils sense que calgués recórrer a cap excusa convincent. Els adults tenien carta blanca per agredir, verbalment o física, qualsevol menor que consideressin que necessitava una lliçó d'urbanitat. La piràmide culminava amb els cossos uniformats, que imposaven la seva autoritat sense traves. No ens referim només a les forces d'ordre públic: els conserges i els revisors de tren actuaven amb la mateixa brutalitat que la policia militar davant la soldadesca. Els drets humans eren cosa d'estrangers».
["L'escola", dins Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès Jordà. Ed. Empúries, BCN, 2009]
Jibarització del capítol: Saber d'on venim per entendre com som.
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
