Lectures: Un zoo en invierno
Jiro Taniguchi
Ponent Món
Un àlbum deliciós, tal i com calia esperar del mestre Taniguchi, que conté una narració més o menys autobiogràfica viscuda pel seu alter ego Hamaguchi. En aquesta, ens explica una doble història d'amor, cap a l'ofici de mangaka i del purament sentimental. La història, amb els seus girs, anècdotes, personatges i aquell to intimista típic d'aquest autor és digna de menció per si mateixa. No obstant, em sembla també molt interessant el subtext de l'obra segons el qual ell no estima el manga pel manga sinó per allò que hom pot emprar-lo. Vull dir que podem observar a l'obra com, si bé el protagonista sent la pulsió del dibuix, és incapaç d'articular una història i enfrontar-se al procés creatiu fins que no té una motivació sentimental. Des d'aquesta perspectiva podem analitzar l'obra com una acurada argumentació on tots els episodis treballen com un rellotge.
Això no vol dir, és clar, que estiga exempta de tot tipus de detalls, alguns dels quals humorístics, que potser poden despistar però que aporten un necessari realisme. D'altra banda, em sembla també molt interessant com es mostra, en certa mesura, el procés creatiu de la indústria japonesa del còmic basada en les revistes i els estudis de treball estakhanovista. Potser no tant per la part professional com per l'ambient estrafolari que s'hi respira. En tot cas, l'objectiu d'aquests episodis sembla ser probablement el de contrastar aquesta visió purament professional del manga amb una altra lligada als sentiments com és la del propi Taniguchi/Hamaguchi.
Com de costum, la factura del conjunt de l'obra és excel·lent en tots els aspectes, des del guió fins el dibuix, la narració gràfica, el disseny de pàgina o el ritme. I tot això, evidentment, sense oblidar les característiques singulars que han fet gran aquest autor, és a dir, una estima pels personatges combinada amb la sensibilitat necessària per recrear la seva intimitat. De fet, a la llum del contingut de "Un zoo en invierno" ens és molt més fàcil entendre i valorar el sentit d'aquesta conjunció entre perícia tècnica (fruït també del treball en equip) i implicació emocional que tan sovint trobem a les seves obres.
A banda de tot això, es tracta d'un manga que molt probablement us farà caure una llagrimeta si teniu sang a les venes. I com que no sovintegen aquestes ocasions, això em sembla raó més que suficient per recomanar a qualsevol lector la lectura d'aquesta novel·la gràfica (no em sap greu qualificar-la així). A més, tal i com he explicat, si a sobre sou afeccionats al nové art podreu extreure'n un parell de lectures extra molt interessants. Bon profit!
Ponent Món
Un àlbum deliciós, tal i com calia esperar del mestre Taniguchi, que conté una narració més o menys autobiogràfica viscuda pel seu alter ego Hamaguchi. En aquesta, ens explica una doble història d'amor, cap a l'ofici de mangaka i del purament sentimental. La història, amb els seus girs, anècdotes, personatges i aquell to intimista típic d'aquest autor és digna de menció per si mateixa. No obstant, em sembla també molt interessant el subtext de l'obra segons el qual ell no estima el manga pel manga sinó per allò que hom pot emprar-lo. Vull dir que podem observar a l'obra com, si bé el protagonista sent la pulsió del dibuix, és incapaç d'articular una història i enfrontar-se al procés creatiu fins que no té una motivació sentimental. Des d'aquesta perspectiva podem analitzar l'obra com una acurada argumentació on tots els episodis treballen com un rellotge.
Això no vol dir, és clar, que estiga exempta de tot tipus de detalls, alguns dels quals humorístics, que potser poden despistar però que aporten un necessari realisme. D'altra banda, em sembla també molt interessant com es mostra, en certa mesura, el procés creatiu de la indústria japonesa del còmic basada en les revistes i els estudis de treball estakhanovista. Potser no tant per la part professional com per l'ambient estrafolari que s'hi respira. En tot cas, l'objectiu d'aquests episodis sembla ser probablement el de contrastar aquesta visió purament professional del manga amb una altra lligada als sentiments com és la del propi Taniguchi/Hamaguchi.
Com de costum, la factura del conjunt de l'obra és excel·lent en tots els aspectes, des del guió fins el dibuix, la narració gràfica, el disseny de pàgina o el ritme. I tot això, evidentment, sense oblidar les característiques singulars que han fet gran aquest autor, és a dir, una estima pels personatges combinada amb la sensibilitat necessària per recrear la seva intimitat. De fet, a la llum del contingut de "Un zoo en invierno" ens és molt més fàcil entendre i valorar el sentit d'aquesta conjunció entre perícia tècnica (fruït també del treball en equip) i implicació emocional que tan sovint trobem a les seves obres.
A banda de tot això, es tracta d'un manga que molt probablement us farà caure una llagrimeta si teniu sang a les venes. I com que no sovintegen aquestes ocasions, això em sembla raó més que suficient per recomanar a qualsevol lector la lectura d'aquesta novel·la gràfica (no em sap greu qualificar-la així). A més, tal i com he explicat, si a sobre sou afeccionats al nové art podreu extreure'n un parell de lectures extra molt interessants. Bon profit!
