Ibarra, Olé!
Ibarra, Olé! Desbarra, Ibarra, Olé! He llegit la notícia de que l'expresident d'Extremoduro, vull dir...
Extremadura, Juan Carlos Rodriguez Ibarra, ha rebut, de mans de la
ministra de defensa espanyola Carme Chacón, la Gran Creu del Mèrit Militar. I és clar, l'home no s'ha pogut estar de parlar clar.
Camí cap a nosaltres - Cesk Freixas
Camí cap a nosaltres - Cesk Freixas
Espanya li atorgà la Gran Creu del Mèrit Militar i ell digué... l'única creu que teníem era la de ser catalogats de rojos o d'antiespanyols. També va dir la següent perla: Alguns vam dir que la veritat és que alguns presidents autonòmics, si
alguna cosa ens mereixíem en el futur seria un reconeixement civil com
la Medalla al Mèrit Civil, perquè hem estat presidents que no hem
deixat florir els brots de nacionalisme que en altres parts ha
quallat. Si hagués brotat i quallat fortament en les nostres
comunitats haurien fet ingovernable Espanya. Tenim el mèrit d'haver-ho
impedit.
A mi aquest senyor em fa grima. Parla d'una manera que si no fos perquè ja he sentit discursos semblants moltes vegades se'm posaria la pell de gallina. El què diu el senyor Ibarra cada cop que li donen l'oportunitat ho podria haver dit perfectament en Fraga, l'Aznar o en Pedro Varela. Ei! Però cada matí segueix sortint el pà calent del forn i les cafeteres no deixen de moldre cafè. El senyor Ibarra i els seus compatriotes que pensen com ell, que són molts, per desgràcia, tenen el vidre de les ulleres plè de fang i no veuen més enllà del seu nas. Parlen de pàtria i de nacionalisme, i a mi aquests mots em fan venir picor i ganes de ballar el ball de l'ortiga. No suporto les connotacions que ténen ni com sonen, tinguin el color que tinguin. Ara bé, posats a triar, Juan Carlos, em quedo amb el dels meus. Què hi farem?
Ell i tants altres com ell entenen que el nacionalisme és cosa de la perifèria; abominable i condemnable. Quelcom per denunciar i contra què lluitar. A la vista les seves paraules transcrites en ser "gallardonat" amb la Gran Creu del Mèrit Militar d'Espanya. Hauria de fer, doncs, com el Molt Honorable i Gran Senyor Botxí de la ciutat de Titi-Poo. Si es considera que ell és un flagell de nacionalismes i d'extremistes hauria de donar exemple "tallant-se el cap" ell primer, no? Diuen que no hi ha cap geperut que es vegi la pròpia gepa. I aquí està el problema. Els espanyols d'aquesta mena no se n'adonen que critiquen la seva pròpia actitud i els seus propis vicis.
Aquí a Catalunya, per sort (sí, sí, per sort) no tenim ni exercits ni estament militar.
I potser diem burrades. Però no diem burrades amb fusells a la mà ni tancs al carrer. Per sort. La pena és que haguem d'aguantar les burrades d'aquesta mena sota l'amenaça constant de les armes, amb la "por" de que als veïns se'ls pugui girar l'olla i els vinguin ganes de fer de Gengis Khan.
I ahir al vespre, al teatre del Círcol, vaig conèixer per fi en Cesk Freixas, en el cicle de concerts Musica't.
A mi aquest senyor em fa grima. Parla d'una manera que si no fos perquè ja he sentit discursos semblants moltes vegades se'm posaria la pell de gallina. El què diu el senyor Ibarra cada cop que li donen l'oportunitat ho podria haver dit perfectament en Fraga, l'Aznar o en Pedro Varela. Ei! Però cada matí segueix sortint el pà calent del forn i les cafeteres no deixen de moldre cafè. El senyor Ibarra i els seus compatriotes que pensen com ell, que són molts, per desgràcia, tenen el vidre de les ulleres plè de fang i no veuen més enllà del seu nas. Parlen de pàtria i de nacionalisme, i a mi aquests mots em fan venir picor i ganes de ballar el ball de l'ortiga. No suporto les connotacions que ténen ni com sonen, tinguin el color que tinguin. Ara bé, posats a triar, Juan Carlos, em quedo amb el dels meus. Què hi farem?
Ell i tants altres com ell entenen que el nacionalisme és cosa de la perifèria; abominable i condemnable. Quelcom per denunciar i contra què lluitar. A la vista les seves paraules transcrites en ser "gallardonat" amb la Gran Creu del Mèrit Militar d'Espanya. Hauria de fer, doncs, com el Molt Honorable i Gran Senyor Botxí de la ciutat de Titi-Poo. Si es considera que ell és un flagell de nacionalismes i d'extremistes hauria de donar exemple "tallant-se el cap" ell primer, no? Diuen que no hi ha cap geperut que es vegi la pròpia gepa. I aquí està el problema. Els espanyols d'aquesta mena no se n'adonen que critiquen la seva pròpia actitud i els seus propis vicis.
Aquí a Catalunya, per sort (sí, sí, per sort) no tenim ni exercits ni estament militar.
I potser diem burrades. Però no diem burrades amb fusells a la mà ni tancs al carrer. Per sort. La pena és que haguem d'aguantar les burrades d'aquesta mena sota l'amenaça constant de les armes, amb la "por" de que als veïns se'ls pugui girar l'olla i els vinguin ganes de fer de Gengis Khan.
I ahir al vespre, al teatre del Círcol, vaig conèixer per fi en Cesk Freixas, en el cicle de concerts Musica't.
