FAURA, Jordi: Natura morta. Edicions Bromera. III Premi de Teatre Ciutat d’Alz
(Clica l'opció "Vull llegir la resta de l'article" per veure la ressenya)
Tinc a les meves mans l’edició d’aquest nou llibret de Jordi Faura i voldria recomanar-lo a tots aquells a qui els agradi llegir teatre. Ara bé, ¿què puc dir més enllà de les explicacions que trobem en la magnífica introducció de Gerard Vàzquez? No sóc especialment partidària de pròlegs a novel·les, reculls de relats, obres de teatre... Prefereixo enfrontar-me a l’obra en qüestió sense una idea predeterminada del que em trobaré. Però em cal confessar que en Gerard Vàzquez ha fet un molt bon treball amb aquesta introducció.
Amb tot, i per a tots aquells que no disposeu, ara per ara, d’aquesta edició de Natura morta, us en faré cinc cèntims.
Jordi Faura treballa un tema que va sacsejar l’opinió de les masses quan el cas es va fer públic: el segrest d’Elisabeth Fritzl a l’edat de 19 anys pel seu propi pare, Josef Fritzl, que la va amagar al soterrani de casa seva durant 24 anys, temps durant el qual la noia va tenir sis fills ja que Josef Fritzl va abusar sexualment d’ella de forma reiterada.
Aquest és, de manera molt resumida, el succés, i Jordi Faura segueix amb escrupolositat els esdeveniments tal com es van produir. Així doncs, ¿on rau el valor d’aquesta obra?
Per una banda cal elogiar un tractament dels fets que defuig plantejaments morbosos, que en cap instant es delecta en el detall sòrdid o salvatge on tan fàcilment hom hagués pogut caure. Jordi Faura, com he indicat abans, narra fil per randa el tràgic succés, però coneixedor com és de les eines dramàtiques en les quals es mou en escriure aquesta peça teatral, es permet unes llicències en la seva versió: redueix tant el nombre de personatges com la quantitat de detalls que van tenir lloc al llarg d’aquests 24 anys de segrest. Amb això aconsegueix una visió global d’aquest fet i, alhora, fa que el drama arribi amb simplicitat però amb força al lector (o espectador).
Per altra banda les escenes no se succeeixen de forma cronològica, sinó que es van alternant tot i que sabem que cadascuna d’elles pertany a un moment concret d’aquest llarg període: abril de 1993, gener de 2008, abril de 2008. Aquest joc amb el temps permet, de nou, que el lector o espectador rebi una visió general tot conformant un trencaclosques amb les diverses peces que se li mostren.
Poca cosa més puc afegir fora de reiterar el bon treball de Jordi Faura i el seu domini del joc escènic. No en va, estem davant d’un autor que ja s’ha consolidat en el panorama teatral català.
Sílvia Romero
