El cóc fa història : Madruy Ermintuit, abadessa. s.X (i 2)
L'esclava Madruy, la del rostre maltractat, sense nas ni orelles, sempre callada com si mantingués vot de silenci durant el seu captiveri, ajudava els servents de l'amo a carregar les saques de cotó al carro del seu oncle, el comerciant. En un moment de descuit dels sarraïns, els mariners que acompanyaven el mercader barceloní amagaren Marduy en un dels sacs llaners que amb la resta de càrrega embarcaren al lleny que esperava al port.
Els soldats sarraïns escorcollaren la càrrega del vaixell, punjant amb llances de llargues astes les saques, per cinc cops feriren Madruy que no proferí ni un xiscle, ni un lament malgrat el seu gran dolor. No hi fou descoberta. Quan el lleny salpà del port i s'allunyà per la mar fonda li curaren les ferides que no deixaren de sagnar dolorosament.
Havia sofert quatre anys de captiveri. Forta d'ànima, malferida de cos, Madruy, arribà a Barcelona, retornà al monestir i no el reconegué. Sant Pere de les Puelles havia estat aixecat de nou de les seves cendres pel comte Borrell; les monges donzelles eren unes altres, l'abadessa , Bonadona, era la bona germana del comte, ella humilment oferí, suplicà a Madruy ocupar el seu antic lloc de guia i mestra de la comunitat. No hi accedí, ho refusà, intuïa que la mort era prop, demanà a les germanes monges que sotarressin el seu cos a la porta de tramuntana de l'església sense làpida ni sepultura, perquè fos trepitjat per totes les bones gents que entressin al temple. Al cap de 6 mesos morí .
La fama dels seus miracles s'escampà per les terres catalanes i fins i tot arribà a Roma i a terres de sarraïns. Era l'any 989. L'astrònom, aquella nit de divendres, com tots els de l'any, pujà al capdamunt de la torre de guaita, desplegà curosament el mocador de seda vermella plegat amb set dobles, un per cada planeta, escudrinyà el cel amb el vidre fumat, l'aigua de la palangana es convertí en el mirall de plata dels astres, un núvol endormiscat abandonà el seu llit a la lluna que resplandí rodona, nova i brillant. Un feliç averany.
Al-Mansur bi-Allah no tornà a atacar Barcelona, la rica ciutat guarida ja de les seves ferides.
La fama dels seus miracles s'escampà per les terres catalanes i fins i tot arribà a Roma i a terres de sarraïns. Era l'any 989. L'astrònom, aquella nit de divendres, com tots els de l'any, pujà al capdamunt de la torre de guaita, desplegà curosament el mocador de seda vermella plegat amb set dobles, un per cada planeta, escudrinyà el cel amb el vidre fumat, l'aigua de la palangana es convertí en el mirall de plata dels astres, un núvol endormiscat abandonà el seu llit a la lluna que resplandí rodona, nova i brillant. Un feliç averany.
Al-Mansur bi-Allah no tornà a atacar Barcelona, la rica ciutat guarida ja de les seves ferides.
