Porto Alegre, 10 anys desprs *
El Fòrum Social Mundial (FSM), altrament dit Porto Alegre, celebra el seu 10è aniversari. La cimera dels “governats”, dels antiglobalització, de les esquerres transformadores, dels altermundistes –poseu-hi tantes etiquetes com conegueu, que cap d’elles s’acabarà ajustant al que realment és Porto Alegre-, passa per aquest simbòlic zenit que representa la dècada, amb més preguntes que no pas respostes...
Vaig tenir l’ocasió de participar d’aquesta extraordinària cita el gener de 2003, conjuntament amb altres amics de la delegació catalana d’aleshores, – David Minoves, Joan Ferran, Joan Herrera, Toni Comín, Jordi Armadans, Jordi Miralles, Jaume Llansó...- tots ells integrats en el Fòrum Social Català. Era pocs dies després que Luiz Inacio Lula Da Silva assumís la presidència del Brasil, en guanyar les eleccions amb un 61% del total dels vots, cosa que representava el major nombre de vots de la història brasilera (52’4 milions de sufragis).
Després de la seva proclamació com a President, va celebrar un discurs multitudinari a l’esplanada central del FSM, davant de milers de persones que veien en Lula, la gran esperança no només per al futur del Brasil, sinó per al conjunt del continent sud-americà. Era la tercera edició del FSM.
Llegit amb perspectiva, aquell discurs era premonitori en molts aspectes del que passaria al món pocs anys després. Denunciava les profundes injustícies d’un planeta que creixia molt, però desigualment, i es comprometia des de la seva condició de “funcionari número u” a fer-hi front.
Tanmateix, Lula sempre confià en la política per resoldre els difícils problemes que ja s’intuïen pel seu mandat, i confià en la política perquè era en l’únic que hi podia comptar “...no em puc equivocar [...] perquè no vaig ser escollit amb el recolzament d’una cadena de televisió, perquè no vaig ser escollit per la complicitat amb el sistema financer, perquè no vaig ser escollit pels interessos dels grans grups econòmics, ni tan sols per la meva capacitat o intel·ligència. Vaig ser escollit per l’alt grau de consciència política de la societat brasilera el dia 27 d’octubre de 2002.”
Paradoxalment, set anys després, el món ha canviat radicalment i està sotmès a una profunda crisi financera, econòmica i social, però Porto Alegre continua evidenciant les dificultats que sempre ha mostrat, alhora de concretar i fer efectives les palanques de canvi que propugna, alhora d’articular una política real i possible que avanci cap a la reforma del sistema econòmic mundial.
Recordo el Fòrum de Davos –que se celebra els mateixos dies que el FSM- com l’antítesi d’allò que representava Porto Alegre. Mentre el sud del Brasil acollia el color, la calor, la diversitat i l’alegria, a Suïssa, el gèlid hivern, la neu i la nit eren protagonistes de totes les jornades que s’hi celebraven. Dos móns oposats amb interessos confrontats. Simultanis, però cara i creu del nostre planeta. El Nord i el Sud.
Deu anys després, el lema de Porto Alegre es manté més vigent que mai; “Un altre món és possible”, però avui, ja no n’hi ha prou de dir que el món que tenim no ens du enlloc, ara ja cal començar a dibuixar com el volem nosaltres i treballar per fer-lo efectiu. I això només serà possible des de la política. Trobo a faltar que Bernard Cassen, Noam Chomsky, Susanne George, Leo Boff i d’altres intel·lectuals, referents de l’altermundisme i del FSM, teòrics tots ells que fan de la reivindicació, poesia, que tinguin els seus homòlegs a escala política i governamental. El FSM ha de recuperar la política i, amb ella, la capacitat de lideratge com ja va fer fa 10 anys. Ara és peremptori que ho faci, perquè la política no és el problema, és l’alternativa a l’economia del lliure mercat. Perquè un món sense alternativa, és un món sense futur.
* article publicat a http://bloc.xarxanet.org/
