Arribem poc després de les vuit a les portes del temple. Ja hi ha una mica de cua i la nit, com si el trobes a faltar, es tenyeix d’un fred polar per ser a la ciutat on som. La gent s’amaga entre les robes. Una salta i l’altre mou les cames com si estigués escalfant per entrar al terreny de joc d’un partit de futbol.
Poc més d’una hora després s’obren les portes i els glaçons de la cua poden recuperar la fesomia humana amb la calefacció dels túnels d’accés a la històrica sala barcelonina. A baix, una pantalla i un projecte va passant imatges d’en Marc Grau fent de les seves. Per alguns, són llàgrimes als ulls. Per d’altres, visions d’un espectre recuperat per tornar-nos a tocar la guitarra.
En Santi, amb ulls de son, salta a l’escenari per a fer d’oficiant de la missa cantada a llaor de Sant Marc, el de la guitarra.
De sortida, una sorpresa: L’esperit d’en Marc en el cos d’un altre Marc i un grup que, salvant els temps i les distàncies, recorda un xic a Los Burros, però amb un so més actual.
Los Rotos sembla una banda amb recorregut i en Marc Grau un privilegiat hereu de les mans de son pare:
En Quimi, amb la seva proposta de cantactor intel·lectual, segueix als trencats, amb el seu tó habitual:
Un intimista Gerard Quintana fa memòria acústica d’un Camins que aixequen alguns punys banyuts d’entre el públic:
El segueix un Batiste, sense Ia, i un xic més roquer del que ens tenia acostumats:
I apareix un espectacular cos d’acolorida dança amb música d'en Marc de to tant flamenc com actual:
El virtuosisme d’uns dits ràpids van deixar glaçat un públic que, si més no a mi, em va fer enyorar Camaron:
Abans d'anar a la sensual dança d’una composició ben ballada per una dona que apareix com un lleuger vel volant pels aires del cel.
El retorn a l’aroma dels Último arriba de la mà d’un potent Garcia del Poblenou:
I el somriure clar de les acústiques d’en Joan sense whiskin’s, però amb collons, enamora a les mossetes:
Arriba la recta final. I ho fa amb les sempre agraïdes classes de directe dels dos grans dinosaures vius d’allò que, fa anys, en dèiem rock català:
Tot recuperant l’esperit Marc Grau per tancar el concert amb tot un himne de guitarra especial:
Escalfats, doncs, amb l’espectacle, els Orfes de Marc que ens vam congregar al Temple musiquero de Les Corts vam emprendre la sortida.
Massa fred per caminar. Taxi i cap a casa. Cap a casa per somiar que, amb el record guardat al cor, tot està per fer i tot és possible.
